UNA VIDA NOMÉS

Imagen FB de Pere Bessó

UNA VIDA NOMÉS

Entre les parets i la memòria, una vida que respira buscant-se en la voracitat del no-res. Enfosqueix en la sepultura de la boca com jeroglífics d’un aigua llardosa. De tot l’amor, el badall que desdiu allò caminat, els estranys morts que succeeixen dia diumenge, la febre de puntetes que ens deixa el buit de la nit. (Tot el viure és per a res: una tomba, mentrestant, acaricia les pors. Un crit perllonga el caos acumulat en les obscenitats de la taula.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

UNA VIDA, SOLAMENTE

Entre las paredes y la memoria, una vida que respira buscándose en la voracidad de la nada. Anochece en la sepultura de la boca como jeroglíficos de un agua mugrienta. De todo el amor, el bostezo que desdice lo andado, los extraños muertos que suceden día domingo, la fiebre de puntillas que nos deja el vacío de la noche. (Todo el vivir es para nada: una tumba, entretanto, acaricia los miedos. Un grito prolonga el caos acumulado en las obscenidades de la mesa.)
.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga

LLENGUATGE DE LA MEMÒRIA

Imagen FB de Pere Bessó

LLENGUATGE DE LA MEMÒRIA

Després de comptar una a una les campanades del galop, vénen a la meua memòria els carrers endimoniats de la ciutat, el dissimul i un riu de ferides com peixos degollats. Cadascú aprén a viure amb determinats fetitxismes: ella fou la meua única guillotina, l’errada del foc dels sacrificis, l’arrel de la història que abomine. Mitjançant el got amb aigua mire les imatges desfigurades, la flegma que s’amuntega en l’escriptura: la condemna a les llàgrimes produeix radiografies sinistres i ganyotes que esclaten com un pit decapitat al llast del país.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

LENGUAJE DE LA MEMORIA

Después de contar una a una las campanadas del galope, vienen a mi memoria las calles endemoniadas de la ciudad, el disimulo y un río de heridas como peces degollados. Cada quien aprende a vivir con ciertos fetichismos: ella fue mi única guillotina, la errata del fuego de los sacrificios, la raíz de la historia que abomino. A través del vaso con agua miro las imágenes desfiguradas, la flema que se amontona en la escritura: la condena a las lágrimas produce radiografías siniestras y muecas que estallan como un pecho decapitado en el lastre del país.
.
Del libro: Precariedades, 2020

©André Cruchaga