martes, 30 de julio de 2019

INCENDIS PERMANENTS

Imagen Fb de Pere Bessó





INCENDIS PERMANENTS




Incendis permanents hi ha ací en la meua bogeria el miratge de peixos aleteja en un paisatge inconsolable en la foguera de tants rostres absents una fotografia resulta ser el somni de la brasa tardejada o aquell murmuri prim que acull la infància finida dins de la ferida transiten les anatomies dissipades en el pit a vegades només intente l’ardor del mar en la meua pell o en les ninetes que pinten cendres o en la memòria que s’alça sobre el terraplé de l’inhòspit vinc del pati de darrere de les meues pròpies lentituds d’aquests petits clarobscurs que ens deixa el grafit en la fulla de paper de l’alé ignore la collita d’ombres d’aquest temps i la usura en la cova d’una llàgrima ignore tot el que no siga horitzó per a un ocell.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PERMANENTES INCENDIOS




Permanentes incendios hay aquí en mi locura el espejismo de peces aletea en un paisaje inconsolable en la hoguera de tantos rostros ausentes una fotografía resulta ser el sueño del ascua atardecida o aquel delgado murmullo que alberga la infancia fenecida dentro de la herida transitan las anatomías disipadas en el pecho a veces sólo intento el ardor del mar en mi piel o en las pupilas que pintan cenizas o en la memoria que se yergue sobre el terraplén de lo inhóspito vengo del traspatio de mis propias lentitudes de esos pequeños claroscuros que nos deja el grafito en la hoja de papel del aliento ignoro la cosecha de sombras de este tiempo y la usura en la cueva de una lágrima ignoro cuanto no sea horizonte para un pájaro.
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

SEMPRE HE SIGUT ESTRANY HABITANT

Imagen FB de Pere Bessó





SEMPRE HE SIGUT ESTRANY HABITANT




Sempre he sigut un estrany habitant en aquest territori de vastos
ulls: no hi ha fronteres i tanmateix ningú no aixopluga un pit
Sempre he sigut com una paraula absurda als cantons
de l’horitzó o en el tall que crida al mateix temps
una paraula acorralada per la tristesa
una paraula que no és Ítaca sinó un buit de pestilents ossades
una paraula que es perdé en l’antifaç del país una paraula
Sempre he sigut aquest cadàver cec del desconsol
Una escorça de forat al punt del plany sense més música
que el vertigen que anticipa la deshora
Una moneda de floridura cobreix tots els meus anhels la misèria
que m’escolta totes les vesprades cega finalment com el temps
L’ocell és un desert equivocat en les pupil·les dels meus ulls
Estic fart de l’embut on crida la meua ànima fart del meu pit
humit de ports fart del so que mor en la meua intimitat
sempre he sigut devot de l’espera de la meua ignorància
i del mar que desperta entre les meues pors i del present que mor
al llarg de les meues vísceres: a vegades el batec és un frau
enmig de tanta sotsobra…
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SIEMPRE HE SIDO EXTRAÑO HABITANTE




Siempre he sido un extraño habitante en este territorio de vastos
ojos: no hay fronteras y sin embargo nadie cobija un pecho
Siempre he sido como una palabra absurda en las esquinas
del horizonte o en el filo que grita al mismo tiempo
una palabra acorralada por la tristeza
una palabra que no es Ítaca sino un vacío de pestilentes osamentas
una palabra que se perdió en el antifaz del país una palabra
Siempre he sido ese ciego cadáver del desconsuelo
Una corteza de agujero al punto del llanto sin más música
que el vértigo que anticipa la deshora
Una moneda de moho cubre todos mis anhelos la miseria
que me escucha todas las tardes ciega al fin como el tiempo
El pájaro es un desierto equivocado en las pupilas de mis ojos
Estoy harto del embudo donde grita mi alma harto de mi pecho
húmedo de puertos harto del sonido que muere en mi intimidad
siempre he sido devoto de la espera de mi ignorancia
y del mar que despierta entre mis miedos y del presente que muere
a lo largo de mis vísceras: a veces el latido es un fraude
en medio de tanta zozobra…
.
Del libro: Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga