sábado, 26 de septiembre de 2020

PIT DE CENDRA │ PECHO DE CENIZA

Imagen Pinterest




PIT DE CENDRA

 

 

És hora de cavar al pit la cendra. I estimbar l’estrofa

de la ferida i trencar l’espill sord del país.

Al coixí l’ull dels somnis: hi ha pulsació d’ossos

en els sentits, també marees somnolentes com túnels.

Davall de les aigües de cada instant, la remor de no haver estat mai,

la càrcer del alma en les seues negacions.

En realitat el pit és un altre sarcòfag de temps i batecs.

Com la carn que es clava a la fossa, resta la sensació

de haver perdut la llum entre les mans.

Després, el carbó apagat de la tristesa i la seua foscor indicible

i el seu perllongat tile als braços que fineixen.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

PECHO DE CENIZA

 

 

Es hora de cavar en el pecho la ceniza. Y despeñar la estrofa

de la herida y romper el espejo sordo del país.

En la almohada el ojo de los sueños: hay pulsación de huesos

en los sentidos, también mareas soñolientas como túneles.

Bajo las aguas de cada instante, el rumor de no haber sido nunca,

la cárcel del alma en sus negaciones.

En realidad el pecho es otro sarcófago de tiempo y latidos.

Como la carne que se hinca sobre la fosa, queda la sensación

de haber perdido la luz entre las manos.

Después, el carbón apagado de la tristeza y su indecible oscuridad

y su prolongado tile en los brazos que fenecen.

.

Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

Ver traducción


 

ETERNITAT PRECIPITADA │ ETERNIDAD PRECIPITADA

Imagen FN de Pere Bessó




ETERNITAT PRECIPITADA

 

 

…nunca morí tanto
como cuando morí en ti.
Yeşim Ağaoğlu

 

 

Llavors jo començava a viure a la casa de la teua ànima després de tantes primaveres fallides. Trigava llavors la nit i era vast el dia. Però, de sobte, del finestró emergiren ocells de pedra, i ulls i parpelles pesaren en la roba: les paraules es tornaren inaprehensibles i els cossos lloses silencioses. Des d’aquest fons d’eternitat precipitada, comencí a morir com una balda freda en el fèretre. Morí mentre mirava en silenci el teu retrat sota dels pins enfosquits de la finestra.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

ETERNIDAD PRECIPITADA

 

 

…nunca morí tanto
como cuando morí en ti.
Yeşim Ağaoğlu

 

 

Entonces yo empezaba a vivir en la casa de tu alma después de tantas primaveras fallidas. Tardaba entonces la noche y era vasto el día. Pero de súbito, del postigo emergieron pájaros de piedra, y ojos y párpados pesaron en la ropa: las palabras se volvieron inaprehensibles y los cuerpos silenciosas losas. Desde ese fondo de eternidad precipitada, empecé a morir como una aldaba fría en el féretro. Morí mientras miraba en silencio tu retrato bajo los pinos ensombrecidos de la ventana.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga


 

GOTA DE TEMPS │ GOTA DE TIEMPO

Imagen FB de Pere Bessó




GOTA DE TEMPS

 

 

En la gota de temps de l’espill dessagnem els abismes del rellotge
i els amulets en flames del subconscient.
En la sal negada de les nostres illades, la pulsació del somiat,
potser la sequera i el seu ofici de guaita. Potser el desviscut.
Potser les mans que contenen la matèria ungida,
el viu del pols, cada vertigen abissal de la marea,

l’ombra costa avall en la posta dels pressentiments.
A l’armari de la gota, sempre els ardits del calendari
i l’efímer que es filtra en la ansietat, com a eternitat breu.
A la fi, em quede amb el gaudi del mirall
Sense cap pertinença, sense res que retinga l’alfabet de l’ala.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 


GOTA DE TIEMPO

 

 

En la gota de tiempo del espejo desangramos los abismos del reloj
y los amuletos en llamas del subconsciente.
En la sal anegada de nuestros ijares, la pulsación de lo soñado,
tal vez la sequía y su oficio de vigía. Tal vez los desvivido.
Tal vez las manos que contienen la materia ungida,
lo vivo del pulso, cada vértigo abisal de la marea, la sombra cuesta
abajo en la posta de los pálpitos.
En el armario de la gota, siempre los ardides del calendario
y lo efímero que se filtra en la ansiedad, como eternidad breve.
Al final, me quedo con el goce del espejismo
sin ninguna pertenencia, sin nada que retenga el alfabeto del ala.
.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga