lunes, 11 de enero de 2021

FINGIMENT│ FINGIMIENTO

 

Imagen Pinterest




FINGIMENT

 

 

Lluny i cec. Esquerdat al meu prostíbul de pols fotogràfica.

(Tard ja perquè la historia siga diferent)

¿En quin moment ens vencen les hores mortes?

De manera desmesurada bec cavalls amargs i grisos jardins.

Davant dels carrers, —carrers també de carn indesxifrada—

La ira és bandera; la tristesa, única forma creïble del desemparament.

Per hui, només diàleg amb l’ombra del meu destí,

amb aquest llarg fingiment al voltant de les teues calces de font

convocada i el degollament dret de la rosada.

Després, aquests folls mugrons del confinament del sucre.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

FINGIMIENTO

 

 

Lejos y ciego. Agrietado en mi prostíbulo de polvo fotográfico.

(Tarde ya para que la historia sea diferente)

¿En qué momento nos vencen las horas muertas?

De manera desmedida bebo caballos amargos y grises jardines.

Ante las calles, —calles también de carne indescifrada—

La ira es bandera; la tristeza, única forma creíble del desamparo.

Por hoy, sólo dialogo con la sombra de mi destino,

con ese largo fingimiento alrededor de tus bragas de fuente

convocada y el degüello erguido del rocío.

Después, esos locos pezones del confinamiento del azúcar.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


BATALLA│ BATALLA

 

Imagen Pinterest



BATALLA

 

 

Ja res no m’alimenta, excepte tornar il•lès a l’entranyable.

En només dies perguí innombrables matins. Espere, però,

recobrar el poc que encara resta de l’ànima. (Aní tantes jornades;

hui em queda tot just un únic retorn):

aquell regne de la meua illa i el seu laberint, potser les meues pròpies ruïnes

on enterraré els meus trens i àdhuc el meu nom sense credencials.

Amb tots els ecos, un sonet de Shakespeare que interrompa

la humitat de la vagina, o aquells matins de mar irresistibles.

Al capdavall la meua perdició és el darrer vertigen.

San Francisco, CA, 2013

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

BATALLA

 

 

Ya nada me alimenta, salvo regresar ileso a lo entrañable.

En sólo días perdí sinfín de mañanas. Espero, sin embargo,

recobrar lo poco que aún queda del alma. (Fui tantas idas;

hoy me queda apenas un único retorno):

aquel reino de mi isla y su laberinto, quizá mis propias ruinas

en donde enterraré mis trenes y hasta mi nombre sin credenciales.

Con todos los ecos, un soneto de Shakespeare que interrumpa

la humedad de la vagina, o esas mañanas de mar irresistibles.

Al cabo mi perdición es el postrer vértigo.

San Francisco, CA, 2013

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga