DIÀSPORA DURADORA │ DIÀSPORA DURADORA

Imagen FB de Pere Bessó

DIÀSPORA DURADORA

 

 

Anclamos toda el ansia —he de quererte
hasta en el miedo brusco de un naufragio.
Odalys Leyva Rosabal

 

 

El món es romp als nostres braços, mentre reclinem les nostres vèrtebres en el buit. Tot es va prolongant en les cireres de la nit, als fanals cansats de la fugida, en aquest niu de regions fosques. No sé si haurà silenci quan perviu la queixa: supose que sempre serà diàspora duradora la pregària d’espines de la set i el comptagotes de l’esperança en un portarretrat.

.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

DIÁSPORA DURADERA

 

 

Anclamos toda el ansia —he de quererte
hasta en el miedo brusco de un naufragio.
Odalys Leyva Rosabal

 

 

El mundo se rompe en nuestros brazos mientras reclinamos nuestras vértebras en el vacío. Todo se va prolongando en los cerezos de la noche, en los faroles cansados de la huida, en ese nido de regiones oscuras. No sé si haya silencio cuando pervive la queja: supongo que siempre será diáspora duradera la plegaria de espinas de la sed y el cuentagotas de la esperanza en un portarretrato.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

 

RESIGNACIÓ │ RESIGNACIÓN

Imagen FB de Pere Bessó

RESIGNACIÓ

 

 

Avui, damunt del llibre de pedra dels cementiris, soterrí el mort que porte dins: als meus muscles pesa el temps marcit i el sol estufat de la meua infància i els renous que anava trobant pel camí. Soterrí l’ebrietat de les distàncies per a només cremar-me de genolls davant del camí. (Brunzegen els teus porus als meus ulls i totes aquelles agulles de cap de les paraules que mossegaren els talons. Jo sempre visc en un país fosc: ací cada dia és de nit i dins d’ella la mort que ens desitja sense que puguem vèncer-la.)

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

RESIGNACIÓN

 

 

Hoy, sobre el libro de piedra de los cementerios, enterré al muerto que llevo dentro: en mis hombros pesa el tiempo marchito y el sol ahuecado de mi infancia y los retoños que fui encontrando en el camino. Enterré la ebriedad de las distancias para solo quemarme de rodillas frente al camino. (Zumban tus poros en mis ojos y todos aquellos alfileres de palabras que mordieron los talones. Yo siempre vivo en un país oscuro: aquí cada día es de noche y en ella, la muerte que nos desea sin que podamos vencerla.)

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga