TREBALL DE LA DERIVA

Pintura de Fernando García Ponce, cogida de Printerest

TREBALL DE LA DERIVA

Al fons de la sang hi ha eternitats inundades de somnis: tot l’humà mai no deixa reconciliar els ulls sempre és la suma desbordada del petri que encara preserva la vigília el rostre irremeiable de la pluja els retrats de família descolorits pel temps potser aquells senders de pols durs al contacte amb les ulleres convé ara afrontar tots els panys els exilis de tedi als quals un és sotmés rellegir damunt del tall del punyal els vells afanys de les paràboles i les faules el despietat que que es fa la resplendor en una reixa fosca descriure la sensualitat d’un rostre infame mossegar religiosament els discursos del governant de torn i la seua ben estimada llengua de desitjos mentre es pensa en la ventura dels bons designis el món és una diversió per a gitar-se a la roda de cavallets o repetir de memòria la mímesi només és qüestió de temps per a encaixar bé els ullals de cert que els impulsos neguen de pluja aqueixa aigua ofegada en la autoimmolació: amb tot s’acreix la fam i es desploma la pluralitat de les idees darrere de la cendra hi ha una maquinària que fa permeable la consciència més enllà de qualsevol despulla i el gastat del crit tenim una joia neta morint pausadament una eternitat quasibé astronòmica un càlid cel de planícies…

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

TRABAJO DE LA DERIVA

Al fondo de la sangre hay eternidades inundadas de sueños: todo lo humano nunca deja reconciliar los ojos siempre es la suma desbordada de lo pétreo que aun preserva la vigilia el rostro irremediable de la lluvia los retratos de familia descoloridos por el tiempo quizás aquellos senderos de polvo duros al contacto con las ojeras conviene ahora afrontar todas las cerraduras los exilios de hastío a los que uno está sometido releer sobre el filo del puñal los viejos afanes de las parábolas y las fábulas lo despiadado que resulta el resplandor en una reja oscura describir la sensualidad de un rostro infame morder religiosamente los discursos del gobernante de turno y su bien amada lengua de deseos mientras se piensa en la ventura de los buenos designios el mundo es una diversión para arrojarse en la rueda de caballitos o repetir de memoria la mímesis solo es cuestión de tiempo para encajar bien los colmillos desde luego los impulsos anegan de lluvia esa agua ahogada en la autoinmolación: con todo se acrecienta el hambre y se desploma la pluralidad de las ideas detrás de la ceniza hay una maquinaria que permea la conciencia más allá de cualquier despojo y lo gastado del grito tenemos una joya limpia muriendo a pausas una eternidad casi astronómica un cálido cielo de planicies…

Barataria, 2017

EN L’OMBRA CALLA EL SILENCI

Imagen cogida del FB de Pere Bessó

EN L’OMBRA CALLA EL SILENCI 

En l’ombra calla el silenci, l’ull estremit de la brasa entre els dits.

Hi ha certa barreja de fons telúrics en les ombres: veus atònites,

i amnèsiques com bassals amb ranera de cicatrius damunt de les andanes diàries

d’aquest extrem precipici.

Molts s’amaguen darrere de l’obscenitat dels badalls. De vegades ens sembla

tendre el corc del nostre destí, els titellaires de núvols de tardor

amb ulleres, certes confidències mancades de policromia.

Davant de l’encontre amb certes ombres, ens hem d’acoblar-se al miratge.

Quan parle de laberints em referesc a aqueix viatge de fletxes de tots els dies.

Sempre el desvetllament ens arriba fins als peus i manca de bons costums.

Esparses les espines, ens toca llepar les estacions en silenci:

evadir els dits del vent, mossegar la brea de la nit abans que no ens consumesca,

cedir a la cendra el seu galop escabellat…

(No hi ha capa manera d’ajuntar totes les finestres anades; fins i tot la tendresa, de sobte,

és feble, un lloc per a la soledat i el silenci. Potser per tal d’abandonar-s’hi.

Potser com totes les aigües afòniques de la llunyania,

Potser un àncora d’on pengen assosegats sanglots o interiors confiats

ja en despulla d’ecos i focs.)

Ara les paraules també diuen el que les ales fan.

Sobre l’ombra on transiten tants rellotges, en marxa el camí, perdura

de cas, la imatge de l’absurd, o només el bullir del foc consumit… 

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EN LA SOMBRA CALLA EL SILENCIO 

En la sombra calla el silencio, el ojo estremecido de la brasa entre los dedos.

Hay cierta mezcla de fondos telúricos en las sombras: voces atónitas,

y amnésicas como charcos con estertor de cicatrices sobre los andenes diarios

de este extremo precipicio.

Muchos se esconden tras la obscenidad de los bostezos. A veces nos parece

tierna la carcoma de nuestro destino, los titiriteros de nubes otoñales

con ojeras, ciertas confidencias carentes de policromía.

Ante el encuentro con ciertas sombras, uno tiene que acoplarse al espejismo.

Cuando hablo de laberintos me refiero a ese viaje de flechas de todos los días.

Siempre el desvelo nos llega hasta los pies y carece de buenas costumbres.

Dispersas las espinas, nos toca lamer las estaciones en silencio:

evadir los dedos del viento, morder la brea de la noche antes de que nos consuma,

cederle a la ceniza su galope desgreñado…

(No hay manera de juntar todas las ventanas idas; aun la ternura, de pronto,

es endeble, un lugar para la soledad y el silencio. Quizá para abandonarse uno.

Quizá como todas las aguas afónicas de la lejanía,

quizá un ancla de la cual cuelgan sosegados sollozos o confiados interiores

ya en despojo de ecos y fuegos.)

Ahora las palabras también dicen lo que las alas hacen.

Sobre la sombra donde transitan tantos relojes, en marcha el camino, perdura

acaso, la imagen del absurdo, o sólo el bullir del fuego consumido…

Barataria, 2016