SENSE CAP REGNE
Ara, en la llum, la nit; el tret col•lectiu de la romeguera, a mig pal,
ferit el pit. És creu, el llum o la llum, aqueixa creu rosegant cada lloc on
travessen les aigües? Hui, dels jardins la carn devastada aquesta ombra on tot
exterior és incert, fins quan he de callar la pupil•la de peixos congelats,
moribund entre la brossa? —No em respon, no. No em respons, —mon ull, ton ull,
immòbils— A on van, després de tot? Quin horitzó d’erms els fecunda, l’aire tot
just a les mans, tancat el puny i les paraules menudes, dissolta la brenya
damunt de la terra. Només ens assisteix la memòria del sarcasme, l’aire fosc de
les aigües podrides, la gepa d’aquells somnis sense planeta. En el costal de
jute de l’absència, la porta afonada de la transparència, el sèpia dels porus
tirats a les burilles. Què ens queda, després de niuar als teus pits i donar-li
al paladar un xiulit de foc? És l’aridesa l’altra boca que ens conté o és
indici que el rovell recuperà vida? Estem farts d’exhalar ossos, però ens segueix
ofegant el riu de la sang, ens segueixen els fils d’aram sense escales,
empobrits de pols i fastic. Un dia, diguí: acosta´t. Fou llavors que coneguérem
el fil dels ports i despertàrem tots plegats a la glòria i a l’infern. Des
d’aleshores maduraren llençols i paraigües, l’equilibri perfecte de la
mitjanit, els silencis sords dels cecs.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al
català per PERE BESSÓ
.
.
SIN NINGÚN REINO
Ahora, en la luz, la noche; el disparo colectivo de la zarza, a media
asta, herido el pecho. ¿Es cruz, la luz o la luz, esa cruz royendo cada lugar
donde atraviesan las aguas? Hoy, de los jardines la carne devastada esa sombra
donde todo exterior es incierto, ¿hasta cuándo debo callar la pupila de peces
congelados, moribundo entre la maleza? —No me responde, no. No me respondes,
—mi ojo, tu ojo, inmóviles— ¿A dónde van, después de todo? ¿Qué horizonte de
páramos los fecunda, el aire apenas en las manos, cerrado el puño y las
palabras diminutas, disuelta la breña sobre la tierra. Sólo nos asiste la
memoria del sarcasmo, el aire oscuro de las aguas podridas, la joroba de
aquellos sueños sin planeta. En el costal de yute de la ausencia, la puerta
hundida de la transparencia, el sepia de los poros tirados a las colillas. ¿Qué
nos queda, después de anidar en tus senos y darle al paladar un silbo de fuego?
¿Es la aridez la otra boca que nos contiene o, es indicio de que el moho cobró
vida? Estamos hartos de exhalar huesos, pero no sigue ahogando el río de la
sangre, nos siguen las alambradas sin escaleras, empobrecidos de polvo y
hastío. Un día, dije: acércate. Fue entonces cuando conocimos el filo de los
puertos y despertamos al unísono a la gloria y al infierno. Desde entonces
maduraron sábanas y paraguas, el equilibrio perfecto de la medianoche, los
silencios sordos de los ciegos.
.
Del libro: «Mi memoria se ha cansado
de llover y esperarte», 2022
©André Cruchaga
