sábado, 1 de diciembre de 2018

OCELL DE DAVANT


Imagen FB de Pere Bessó





OCELL DE DAVANT




En l’immòbil, el soterrani moradenc de la nit. En la finestra, l’ocell negre de davant amb la seua sordesa pensativa, repensant la nuesa pretèrita. O potser, remugant en l’os de nostàlgia que perviu en aquesta campana enredada en les temples. En la distància hi ha un joc de claus i martells i lentes enclaves de plugim. (Inexpressius els molls i trencades les butxaques. Fondo el mar i en calma els oblits: en calma violenta els maniquís i totes les pinzellades de sutge acostumades a les ulleres.)

Sovint grunyen els mugrons oberts a la deshora del país. Ens mira la bellesa del desordre. —Creu-ho, l’alta foscor degota enmig de les illades; ens confon el misteri de l’últim sopar, o la lluerna de tendresa, líquida de l’esclat.

Cadascú es crema en aquests disbarats vessats: tot és res quan vénen els reemplaçaments. El deliri, en tot cas, és un obrellandes d’estrany costum.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PÁJARO DE ENFRENTE




En lo inmóvil, el sótano cárdeno de la noche. En la ventana, el pájaro negro de enfrente con su sordera pensativa, repensando la desnudez pretérita. O quizás, mascullando en el hueso de nostalgia que pervive en esa campana enredada en las sienes. En la distancia hay un juego de clavos y martillos y lentas mochetas de llovizna. (Inexpresivos los muelles y rotos los bolsillos. Hondo el mar y en calma los olvidos: en calma violenta los maniquíes y todas las pinceladas de hollín acostumbradas a las ojeras.)

A menudo gruñen los pezones abiertos a la deshora del país. Nos mira la belleza del desorden. —Créelo, la alta oscuridad, gotea en medio de los ijares; nos confunde el misterio de la última cena, o el tragaluz de ternura, líquida del estallido.

Cada quien se quema en esos disparates derramados: todo ya es nada cuando vienen los reemplazos. El delirio, en todo caso, es un abrelatas de extraña costumbre.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga