martes, 7 de agosto de 2018

AL COSTAT DEL SOSPIR

Imagen FB de Pere Bessó





AL COSTAT DEL SOSPIR




Ara, al costat del sospir, ningú no dorm, sinó la pal·lidesa de l’udol enmig de l’ombra, l’absència ja acostumada a colpejar-me les temples, aquell cos encés i hivernal com la mort.

I és així quan tota l’ànsia es buida en la rosa groga de la sal. I l’alta nit traça la seua llengua fosca.

Als ulls es vessen les àncores i totes les aigües insomnes de la carn: les sines són un altre cadàver dins del meu alé. (S’amunteguen d’udols les entranyes, mentre cau la boira.)

En quin lloc es perdé el riure i el fidel ardiment de la nuesa? Una frontera atura les boques, mentre cadascú juga als seus tragins o a netejar espills indicibles.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AL COSTADO DEL SUSPIRO




Ahora, en el costado del suspiro, nadie duerme, sino la palidez del aullido en medio de la sombra, la ausencia ya acostumbrada a golpearme las sienes, aquel cuerpo encendido e invernal como la muerte.

Y es así cuando toda el ansia se vacía en la rosa amarilla de la sal. Y la alta noche traza su lengua oscura.

En los ojos se derraman las anclas y todas las aguas insomnes de la carne: los senos son otro cadáver dentro de mi aliento. (Se agolpan de alaridos las entrañas, mientras cae la niebla.)

¿En qué lugar se perdió la risa y el fiel ardimiento de la desnudez? Una frontera detiene las bocas, mientras cada quien juega a sus trajines o a limpiar espejos indecibles.

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga