martes, 11 de mayo de 2021

FA MAL EL DECÈS DE LA DEMOCRÀCIA│ DUELE EL DECESO DE LA DEMOCRACIA

 

Imagen FB de Pere Bessó



FA MAL EL DECÈS DE LA DEMOCRÀCIA

 

 

Ni mi vida es completa ni mi muerte ha fracasado completamente.

Físicamente no existo, por mi carne destrozada, incompleta,

que ya no alcanza a nutrir mi pensamiento.

Antonin Artaud

 

 

Ara es consagra la nit i cobreix els atris més foscos del país.

Algú vol rentar la roba amb l’aigua servida de les clavegueres.

Amerat de terra vull respirar sense el degoteig perenne de la por,

resistir-me a les tantes disfresses que dessagnen les meues vísceres,

he perdut la noció del bé i només veig la màscara de riallades

del mal i potser el punt final de la pietat.

Ací tot instant és ombra: hi ha hores vençudes i corbs despietats

Al costat del tèrbol silenci d’una soledat dissecada en el dolor.

Tot ací és abisme. L’ofec d’un país asfixiat cap a dins.

El despullament de l’amor dansa damunt de l’asfalt i les aixelles.

L’ull es perd als penya-segats i ens mutila el desempar del plor.

D’ací a poc, entre el real i l’il•lusori, serem imatge eqüestre

transitant la brisa prisada de l’opacitat.

Davant de la llibertat tot és un cadàver desconegut i fa mal el decès

de la democràcia i el seu espectre de cendra. Fa mal el tall d’aquesta hora.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

DUELE EL DECESO DE LA DEMOCRACIA

 

 

Ni mi vida es completa ni mi muerte ha fracasado completamente.

Físicamente no existo, por mi carne destrozada, incompleta,

que ya no alcanza a nutrir mi pensamiento.

Antonin Artaud

 

 

Ahora se consagra la noche y cubre los atrios más oscuros del país.

Alguien quiere lavar la ropa con el agua servida de las alcantarillas.

Empapado de tierra quiero respirar sin el goteo perenne del miedo,

resistirme a los tantos disfraces que desangran mis vísceras,

He perdido la noción del bien y solo veo la máscara de carcajadas

del mal y quizás el punto final de la piedad.

Aquí todo instante es sombra: hay horas vencidas y despiadados cuervos

junto al turbio silencio de una soledad disecada en el dolor.

Todo aquí es abismo. El ahogo de un país asfixiado hacia dentro.

La desnudez del amor danza sobre el asfalto y las axilas.

El ojo se pierde en los acantilados y nos mutila el desamparo del llanto.

Dentro de poco, entre lo real y lo ilusorio, seremos imagen ecuestre

transitando la brisa plisada de la opacidad.

Ante la libertad todo es un cadáver desconocido y duele el deceso

de la democracia y su espectro de ceniza. Duele el filo de esta hora.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga