Imagen cogida del Fb de Pere Bessó
FÈRETRES
Sempre m’ha corprés la fusta al ponent de les meues sabates.
A l’atzucac sense eixida de la tomba, les exèquies de l’oceà.
Als llavis la foscor dels somnis,
l’ull mort vivint de rellotges, sense la pressa que delate el deliri,
sense el vas d’espasme on es dilueix l’alcohol.
Tot és perfecte quan és tracta de palpar la foscor:
la set beu els cantons de la blasfèmia, el llibre de l’apocalipsi
en el penúltim orgasme del centcames dels espectres, boques resant
a la por, esquinçant el sexe que crida en les parets.
Filat el gemec en vòmits d’obsessives convulsions, l’arbre
solt dels excrements, colobra d’albellons reviscuts.
(Des dels trossets de bambú, el fal•lus plorant com un llaüt.)
(Però encara he de botar per damunt del reixat de la pluja plorar si és possible riure si és possible mossegar els impossibles si és possible sofrir en aquest pecat de les missatgeries instantànies agarberant-me a l’enorme finestra de la consciència mossegar els claus del setge deixar de ser l’intrús enmig dels cadàvers repartits en les retines purificar clar la meua agonia vetlar aqueix altre jo desviscut entre fuga i permanència entre sabates avergonyides i els propis absurds de l’ombra de l’alfabet ja no suporte la càries dels meus propis poemes: jo que el visc empal•lidesc davant de l’aguait —corren les meues temples com una brúixola desorientada per tota la baixa mar dels sòcols necessite ungles per tal d’agafar-me al meu mateix cadàver)
Baratària,
25.II.2013
Fèretres [Féretros], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ
Fèretres [Féretros], poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ
FÉRETROS
Siempre me ha cautivado la madera al poniente de mis zapatos.
En el callejón sin salida de la tumba, las honras fúnebres del océano.
En los labios la oscuridad de los sueños,
el ojo muerto viviendo de relojes, sin la prisa que lo delate el delirio,
sin el vaso de espasmo donde se diluye el alcohol.
Todo es perfecto cuando se trata de palpar la oscuridad:
la sed bebe las esquinas de la blasfemia, el libro del apocalipsis
en el penúltimo orgasmo del ciempiés de los espectros, bocas rezando
al miedo, rasguñando el sexo que grita en las paredes.
Hilado el quejido en vómitos de obsesivas convulsiones, el árbol
suelto de las heces, culebra de alcantarillas revividas.
(Desde los trocitos de bambú, el falo llorando como un laúd.)
(Pero aún debo saltar sobre la verja de la lluvia llorar si es posible reír si es posible morder los imposibles si es posible sufrir en este pecado de las mensajerías instantáneas hacinarme a la enorme ventana de la conciencia morder los clavos del asedio dejar de ser el intruso entre los cadáveres repartidos en las retinas purificar claro mi agonía velar a ese otro yo desvivido entre fuga y permanencia entre zapatos avergonzados y los propios absurdos de la sombra del alfabeto ya no soporto la caries de mis propios poemas: yo que lo vivo palidezco ante el acecho —corren mis sienes como una brújula desorientada por toda la baja mar de los zócalos necesito uñas para asirme de mi propio cadáver)
Barataria, 25.II.2013
