viernes, 30 de noviembre de 2018

BATECS

Imagen FB de Pere Bessó





BATECS




Travessem la ganyota de la carn i la fusta: és groc el fred que emergeix de la nuesa, fosc el feix de llum del cos entre els molts ocells retorçats de les ombres. Davall de la fullaraca interminable, els esbossos bruts de l’anhel, confusos com la claredat de les setmanes. (És breu tot: les senderes esclarides i les rodalies. És breu la llum encesa de l’alba enmig dels meus braços.) Baixen els cavalls de la son: allà, la història amuntegada dels batecs, els bocins d’imatge que fugen, els panys empolsegats del sens fi. Sempre juguen a acomiadar-se, els rails redons dels crisantems al costat de la brasa que mosseguen les meues dents.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PÁLPITOS




Atravesamos la mueca de la carne y la madera: es amarillo el frío que emerge de la desnudez, oscuro el haz de luz del cuerpo entre los muchos pájaros retorcidos de las sombras. Debajo de la hojarasca interminable, los bocetos sucios del anhelo, confusos como la claridad de las semanas. (Es breve todo: los senderos despejados y las cercanías. Es breve la luz encendida del alba entre mis brazos.) Bajan los caballos del sueño: allá, la historia amontonada de los pálpitos, los pedazos de imagen que huyen, las cerraduras empolvadas del sinfín. Siempre juegan a despedirse, los rieles redondos de los crisantemos junto a la brasa que muerden mis dientes.
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

jueves, 29 de noviembre de 2018

NOCTURN

Imagen FB de Pere Bessó





NOCTURN




El gris de la vesprada braceja entre les meues fams passades i presents. (Els mateixos grisos d’una gàbia rodona, les mateixes dècades de subterfugis, la matèria gastada dels afectes sense dividends.) Com la fullaraca, cauen les alegries; ens esglaia la despulla tant com els cadàvers. Entre els vençuts el patiment de les sabates desgastades en el paviment. Mentrestant, llangueix l’amor i la seua utilitat al costat de l’estossec monòton del cresol. Ara recorde les mantes revoltes de les aigües i les corbes impensables del sutge. Ací la nit i els seus pulmons corcats.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





NOCTURNO




El gris de la tarde bracea entre mis hambres pasadas y presentes. (Los mismos grises de una jaula redonda, las mismas décadas de subterfugios, la materia gastada de los afectos sin dividendos.) Como la hojarasca, caen las alegrías; nos atemoriza el despojo tanto como los cadáveres. Entre los vencidos el sufrimiento de los zapatos desgastados en el pavimento. Mientras tanto, languidece el amor y su utilidad junto al carraspeo monótono del candil. Ahora recuerdo las cobijas revueltas de las aguas y las curvas impensables del hollín. Ahí la noche y sus pulmones carcomidos.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga




miércoles, 28 de noviembre de 2018

PANTOMIMA

Imagen FB de Pere Bessó





PANTOMIMA




Els epitafis dictats per l’insomni tenen aquest crit de nom dispers i diletant com una altra tomba de llits transitoris. Res més cert que la disfressa gastada pels braços i el sexe petrificat de l’estupor i el badall d’alba cega. En l’escapulari o la creu, la briva de genolls, i la llum que mai no aconsegueix el seu aplom. (Només sóc un clown enmig del mercat, entre estàtues desolades i alegries intangibles. Relluu l’antifaç, fet de brases, però mancat de sang. Afone, per si de cas, les meues mans en el peix fos que encara parpelleja en la paella.)

No em serveix l’espill en l’ull fet d’ombres. Tampoc l’ull que ha acumulat excessiva salmorra, tampoc l’ànima cremada de les seues ales sense un enterramorts.

Totes les cicatrius parlen dels somnis. O tot somni és només una paraula sense ocells com la nit diürna de l’insondable.

A l’aiguamans de l’indivisible, l’engruna de soledat i el ganivet de la despulla que no adverteixen les dents.

Fora ja de la vestimenta, el cor amb els seus ossos i els resquills del maquillatge i la soledat arnada de les sabates.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PANTOMIMA




Los epitafios dictados por el insomnio, tienen ese grito de nombre disperso y diletante como otra tumba de lechos transitorios. Nada más cierto que el disfraz gastado por los brazos y el sexo petrificado del estupor y el bostezo de alba ciega. En el escapulario o la cruz, el hampa de rodillas, y la luz que nunca logra su aplomo. (Sólo soy un clown en medio del mercado, entre estatuas desoladas y alegrías intangibles. Reluce el antifaz, hecho de ascuas, pero carente de sangre. Hundo, por si acaso, mis manos en el pez derretido que aun pestañea en la sartén.)

No me sirve el espejo en el ojo hecho de sombras. Tampoco el ojo que ha acumulado excesiva salmuera, tampoco el alma quemada de sus alas sin un sepulturero.

Todas las cicatrices hablan de los sueños. O todo sueño es sólo una palabra sin pájaros como la noche diurna de lo insondable.

En el aguamanil de lo indivisible, la migaja de soledad y el cuchillo del despojo que no advierten los dientes.

Fuera ya de la vestimenta, el corazón con sus huesos y las esquirlas del maquillaje y la soledad apolillada de los zapatos.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

CIRC

Imagen FB de Pere Bessó





CIRC




En el paroxisme de la bèstia cap fam no assacia les misèries fredes d’aquests dies. Dins de la gola l’aurèola falsa del pols, l’alfabet de propers canelobres, el crit aspre del país.

Fregues les pregàries amb remotes cabelleres de cendra. Enmig de tanta foscor i enverinat l’alé, l’insomni revela circs decapitats i paradísos exorcitzats pel rovell.

En aquell lavatori, la llengua aferrada al taüt. Tota l’avidesa líquida de la roba desfeta. Tota la mendicitat real dels ulls.

Hi ha alguna cosa que estranye: la plenitud de la farsa i l’all fatal del paradís. I l’eco soterrat de la molsa.

Un arbre de asfalt remuga com el vestit punyent de les agulles de cap.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CIRCO




En el paroxismo de la bestia ninguna hambre sacia las miserias frías de estos días. Dentro de la garganta la aureola falsa del pulso, el alfabeto de cercanos candelabros, el grito áspero del país.

Frotas las plegarias con remotas cabelleras de ceniza. Entre tanta oscuridad y envenenado el aliento, el insomnio revela circos decapitados y paraísos exorcizados por el moho.

En aquel lavatorio, la lengua aferrada al ataúd. Toda la avidez líquida de la ropa deshecha. Toda la mendicidad real de los ojos.

Hay algo que extraño: la plenitud de la farsa y el ajo fatal del paraíso. Y el eco enterrado del musgo.

Un árbol de asfalto rumia como el traje punzante de los alfileres.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

martes, 27 de noviembre de 2018

RIURE DEIXATAT

Imagen FB de Pere Bessó






RIURE DEIXATAT




De vegades només és el riure retorçat del temps. El riure que mor deixatat i derrotat. Camine entre carrers líquids i soledats humides. Camine sobre la sotsobra dels records. Camine entre un dol i un altre, com el gris dolent i dispers de la mort. Camine i ja és porfídia la meua sang derruïda. En cada ganivet de misèries es fonen les paraules, els peixos desfullats del calendari. És roig el blanc de la nit dessagnada, les violes pàl·lides de les gotes de tempesta al tòrax. A les ossades nues, el fred pur del fèretre.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RISA DESLEÍDA




A veces sólo es la risa retorcida del tiempo. La risa que muere desleída y derrotada. Camino entre calles líquidas y húmedas soledades. Camino sobre la zozobra de los recuerdos. Camino entre un luto y otro, como el gris doliente y disperso de la muerte. Camino y ya es porfía mi sangre derruida. En cada cuchillo de miserias se derriten las palabras, los peces deshojados del calendario. Es rojo el blanco de la noche desangrada, los alhelíes pálidos de las gotas de tempestad en el tórax. En las osamentas desnudas, el frío puro del féretro.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga


domingo, 25 de noviembre de 2018

LLAMPADA DE LA FINESTRA


Imagen Pinterest






LLAMPADA DE LA FINESTRA




A l’ull la resplendor severa de les llampades quotidians: gira la ciutat en la finestra dels records, i aquell pou de secrets enmig de les engonals, el paradís de les aigües cegues, el pit terrible als costats del foc. Només escolte la forma humana del tacte, i els agònics noms que filtren llargs senders sexuals. Xiula el llindar del bosc indiscret amb bullents velers líquids. (La respiració s’ofega en el cànter disolt, mentre la fascinació del soterrani trenca els espills. A estones m’oblide dels axiomes per a viure l’efervescència del niu, entreobert a la migració dels ofegaments.)

En l’instant de la ferocitat cega, la veu cremada a l’illa. Ací, el peix assetjat en les ninetes.

Ací, la fam té murmuris aeris. Després els ulls de sal fins als turmells, el vertigen immòbil del cràter.

Després només l’eco i els incendis abolits. Creua l’horitzó lliurat. Dorm la llum amuntegada en el silenci.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





DESTELLO DE LA VENTANA




En el ojo el resplandor severo de los destellos cotidianos: gira la ciudad en la ventana de los recuerdos, y aquel pozo de secretos en medio de las ingles, el paraíso de las aguas ciegas, el pecho terrible en los costados del fuego. Sólo escucho la humana forma del tacto, y los agónicos nombres que filtran largos senderos sexuales. Silva el umbral del bosque indiscreto con hirvientes veleros líquidos. (La respiración se ahoga en el cántaro disuelto, mientras la fascinación del sótano rompe los espejos. A ratos me olvido de los axiomas para vivir la efervescencia del nido, entreabierto a la migración de los ahogos.)

En el instante de la ferocidad ciega, la voz quemada en la isla. Ahí, el pez sitiado en las pupilas.

Aquí, el hambre tiene murmullos aéreos. Luego los ojos de sal hasta los tobillos, el vértigo inmóvil del cráter.

Luego el eco solamente y los incendios abolidos. Cruza el horizonte entregado. Duerme la luz amontonada en el silencio.
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

sábado, 24 de noviembre de 2018

ESPANTAOCELLS DEL DESEMPARAMENT

Imagen FB de Pere Bessó





ESPANTAOCELLS DEL DESEMPARAMENT




És la bèstia corrosiva amb alguns deliris la que penja de l’espantaocells: uns draps de crits giren al voltant dels balbuceigs de l’esquizofrènia. Sempre és implacable la pedra totèmica de la foscor, la disfressa a l’inrevés de les funeràries, els objectes ací en les seues convulsions foradades. La misèria de la nuesa produeix els seus propis recargolaments. Ens nega el bé públic de la immundícia, el sanglot sobre la moneda de l’alteritat.

Hi ha un silenci de talls que mossega filats d’aram. Cadascú embasta els retrunys asimètrics del xiuxiueig, la música escorxada de la respiració.

Un dia, per cert, ens adonem que no ens pertany el llenguatge, ni la llum, ni tan sols el vertigen monòton de les artèries.

Batega el joc de les ales i el seu conjur de goig segrestat. L’os cec es descompon de la seua humanitat. La bestialitat ens delata el seu bosc, aquesta altra pluralitat dels borinots. (Al capdavall, sempre ens perdem en l’esclafit del fàstic, en els designis del rèquiem, en la simple viscositat de les pregàries.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ESPANTAPÁJAROS DEL DESAMPARO




Es la bestia corrosiva con algunos delirios la que cuelga del espantapájaros: unos trapos de gritos giran en torno a los balbuceos de la esquizofrenia. Siempre es implacable la piedra totémica de la oscuridad, el disfraz al revés de las funerarias, los objetos ahí en sus convulsiones horadadas. La miseria de la desnudez produce sus propios retortijones. Nos niega el bien público de la inmundicia, el sollozo sobre la moneda de la otredad.

Hay un silencio de filos que muerde alambradas. Cada quien hilvana los retumbos asimétricos del susurro, la música desollada de la respiración.

Un día, por cierto, nos damos cuenta de que no nos pertenece el lenguaje, ni la luz, ni siquiera el vértigo monocorde de las arterias.

Late el juego de las alas y su conjuro de secuestrado júbilo. El hueso ciego se descompone de su humanidad. La bestialidad nos delata su bosque, esa otra pluralidad de los moscardones. (Al cabo, siempre nos perdemos en el tableteo del asco, en los designios del réquiem, en la simple viscosidad de las plegarias.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

viernes, 23 de noviembre de 2018

CRIPTA DE L’INFINIT

Imagen FB de Pere Bessó





CRIPTA DE L’INFINIT




Ens fa mal aquest recinte on l’ull s’apinya. Ens fa mal, a diferència de les cartografies, aquesta anadura immòbil del terrestre. Un desembasta en el sepulcre tots els ofecs, aquesta altra presó de malson de la nit i les travessies del son en l’àncora de l’asfíxia. Mentre ens consumeix el rellotge, s’engrandeix el grotesc, igual que els tallers hermètics de les màscares. En la davallada, l’absolut objectiu i el trassumpte de la cripta. (Després de l’ostentació dels espills, les fissures fossilizades de l’horitzó i el vent arran de terra dels límits difusos. Res no ens queda després, ni tan sols l’ombra de l’abecedari, ni tan sols la disfressa del fals paradís. Tot ací es legítima impostura: copula en la gola la picada de l’espantall.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





CRIPTA DEL INFINITO




Nos duele este recinto donde el ojo se apiña. Nos duele, a diferencia de las cartografías, esta andadura inmóvil de lo terrestre. Uno deshilvana en el sepulcro todos los ahogos, esa otra cárcel de pesadilla de la noche y las travesías del sueño en el ancla de la asfixia. Mientras nos consume el reloj, se agranda lo grotesco, igual que los talleres herméticos de las máscaras. A ratos se nos queman las lágrimas y deshacen los molares. En el descenso, el absoluto objetivo y el trasunto de la cripta. (Tras la ostentación de los espejos, las fisuras fosilizadas del horizonte y el viento a ras del suelo de los límites difusos. Nada nos queda después, ni siquiera la sombra del abecedario, ni siquiera el disfraz del falso paraíso. Todo ahí es legítima impostura: copula en la garganta el picotazo del espantapájaros.)

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

jueves, 22 de noviembre de 2018

ACÍ L’ABJECTE

Imagen FB de Pere Bessó





ACÍ L’ABJECTE




Ací, el tropell de la vesprada i el subsòl dels armaris. Ací, nosaltres, en el firmament de les burilles i el fum polvoritzat de les ombres. Ací, l’abjecte esdevingut agulla i l’asfíxia incontenible: el cuc en desbandada mossega la desolació de la carn; l’únic lloc assossegat del país és el fèretre. (De vegades, fins i tot el teu cos resulta insegur pel dol que guardem. Absurd, a més, per aquesta mortalla de nostàlgia que conjectura enmig de la còpula.)

En la nostra geografía només van restant les ombres i el recompte dels morts i el fred entre cavalls de sang.

Trencats els carrers, buidada l’alegria, el crit de l’aire, ens queda per a consol, l’orfandat i el seu arcaisme de berrugues.

Les entranyes fossilitzades mosseguen la respiració i la boira que no acaba de dissoldre’s. Sé, llavors, que no podem veure a través de l’ull de sal, ni fins i tot llevant-li el florit al coixí, ni entebionant el niu perforat de l’ocell.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





AQUÍ, LO ABYECTO




Aquí, el tropel de la tarde y el subsuelo de los armarios. Aquí, nosotros, en el firmamento de las colillas y el humo pulverizado de las sombras. Aquí, lo abyecto vuelto aguja y la asfixia incontenible: el gusano en desbandada muerde la desolación de la carne; el único lugar en sosiego del país es el féretro. (A veces, hasta tu cuerpo resulta inseguro por el luto que guardamos. Absurdo, además, por esa mortaja de nostalgia que conjetura en medio de la cópula.)

En nuestra geografía sólo van quedando las sombras y el recuento de los muertos y el frío entre caballos de sangre.

Rotas las calles, vaciada la alegría, el grito del aire, nos queda para consuelo, la orfandad y su arcaísmo de verrugas.

Las entrañas fosilizadas muerden la respiración y la niebla que no acaba de disolverse. Sé, entonces, que no podemos ver a través del ojo de sal, ni aun quitándole el moho a la almohada, ni entibiando el nido perforado del pájaro.
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

miércoles, 21 de noviembre de 2018

PUNT D’EBULLICIÓ

Imagen FB de Pere Bessó






PUNT D’EBULLICIÓ




Davall del silenci la flama animal de la follia, l’ocell que degota en la sang com un maniquí. Fosos els desigs el polsim de cendra damunt de la multitud de caps de l’horitzó. Pel que sembla s’obri el cos sanguinolent de les finestres, cadascuna de les breus desgràcies que patim.

Alguns erms fossilitzats oscil·len en els esquelets de les temples. Sent el llançaflames desprendre’s del cos de la nuesa d’aquella olla de zinc del vertigen.

És indiscutible l’esperit subjugant de la gàbia penya-segada de les tempestes. El llarg litoral de l’insòlit devorat com una hòstia. Acaricie randes de foc en l’ala de l’estiu.

Giren las libèl·lules de l’exsudació al voltant del món. Els clarobscurs són innombrables en el ramat de mar que entapissa els interiors.

Crema el punt d’ebullició en el buit. En el balanceig del magnetisme, s’imanten els camins del jardí.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





PUNTO DE EBULLICIÓN




Debajo del silencio la llama animal de la locura, el pájaro que gotea en la sangre como un maniquí. Fundidos los deseos el polvillo de ceniza sobre la multitud de cabezas del horizonte. Al parecer se abre el cuerpo sanguinolento de las ventanas, cada una de las breves desgracias que padecemos.

Algunos páramos fosilizados oscilan en los esqueletos de las sienes. Oigo el lanzallamas desprenderse del cuerpo de la desnudez de aquella olla de cinc del vértigo.

Es indiscutible el espíritu subyugante de la jaula acantilada de las tempestades. El largo litoral de lo insólito devorado como una hostia. Acaricio encajes de fuego en el ala del verano.

Giran las libélulas de la exudación alrededor del mundo. Los claroscuros son innumerables en el rebaño de mar que tapiza los interiores.

Arde el punto de ebullición en el vacío. En el balanceo del magnetismo, se imantan los caminos del jardín.


Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

martes, 20 de noviembre de 2018

I TANMATEIX, FERIDA

Imagen Pinterest





I TANMATEIX, FERIDA




M’estimbe al teu pit, en el punt cardinal del teu melic: imagine les batalles enormes de cada succés amb la seua agonia. De vegades inagafable aquest prendre’t de l’alé, i mossegar el parpelleig xifrat o desbocat del teu avenç. Inflat el batall enmig de les cuixes, la resta és desmesura. I ferida el record inexorable de la teua geografia. (Pense ja en la llunyania i és una gàbia la teua ombra que desboca la meua memòria.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





Y SIN EMBARGO, HERIDA




Me despeño en tu pecho, en el punto cardinal de tu ombligo: imagino las batallas enormes de cada suceso con su agonía. A veces inasible este asirte del aliento, y morder el parpadeo cifrado o desbocado de tu sima. Henchido el badajo entre los muslos, lo demás es desmesura. Y herida el recuerdo inexorable de tu geografía. (Pienso ya en la lejanía y es una jaula tu sombra que desboca mi memoria.)
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

lunes, 19 de noviembre de 2018

GANYOTA

Imagen FB de Pere Bessó





GANYOTA




Ja era ganyota aquella argamassa trencada en les malapteses de les impostures. Era, per cert, nit la corda il·legible de la diafanitat desèrtica de la pols. En la doble vessant del buit, les pues de l’infern al costat de la brea rovellada dels perfums. En el bombolleig de la gola, només anava quedant el murmuri escabellat de l’avorriment i la imprecisió del rostre amb el seu rictus. (En l’entranya, l’univers sencer de l’acritud i el silenci implacable. Cremat en l’enderroc, avança el poder òptic del desarrelament. Cremen les orquídies en els quatre costats del confinament.)

—Als cantons dels punts cardinals, el mur irrespirable de la set que mor. El fum de la còpula hirsuta de la fullaraca.

—Sí, la història i la seua ràbia de sal. Les empremtes entre el seguici de les mosques. L’ull cec, a sota, dels rellotges. La destrossa impensable dels somnífers amb la seua fúria assossegada.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït em català per PERE BESSÓ





MUECA




Ya era mueca aquella argamasa quebrada en las torpezas de las imposturas. Era, por cierto, noche el mecate ilegible de la diafanidad desértica del polvo. En la doble vertiente del vacío, las púas del infierno junto a la brea oxidada de los sahumerios. En el burbejeo de la garganta, sólo fue quedando el murmullo desgreñado del aborrecimiento y la imprecisión del rostro con su rictus. (En la entraña, el universo completo de la acritud y el silencio implacable. Ardido en el escombro, avanza el poderío óptico del desarraigo. Queman las orquídeas en los cuatro costados del confinamiento.)

—En las esquinas de los puntos cardinales, el muro irrespirable de la sed que muere. El humo de la cópula hirsuta de la hojarasca.

—Sí, la historia y su rabia de sal. Las huellas entre el cortejo de las moscas. El ojo ciego, abajo, de los relojes. El destrozo impensable de los somníferos con su furia sosegada
.
.
Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

domingo, 18 de noviembre de 2018

ARRÍTMIA

Imagen FB de Pere Bessó






ARRÍTMIA




En l’aigua del més enllà sent les ales trencades de l’onatge. Naixen orbs els forcons de la primavera, fosca la terra ressonant dels temples, arrítmica la quietud de la hipnosi, irrespirable la set endurida dels ferments. Fins avui, no deixa de ser fatigable el dispers, el punyal de foc en l’engonal, o l’escarniment real de les veritats. Davant del bufó, també la ficció dels ocells, la llàgrima de drap vell als costats. (Més d’una vegada, la fulla seca del mar i la rosa immòbil de la roda. El colp de la autoflagel·lació dels orgasmes.)

En les paraules de cada moment, el fòssil martirial dels motles i el seguici a ultrança de la parafina. 

Per a l’encenser dels fèretres, l’obscenitat dels vocables, la foscor semàntica del borrissol, reduït a setmanes de sorra. O la momificació de les deformitats de les trenetes adobades de l’abisme.

Cada plugim demana asil i també un motle per a l’infern de les al·lucinacions. De vegades només vull sepultar els meus ulls en la fulla de la tessel·la. O besar la mortalla de l’au de rapinya i les seues asimetries.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ARRITMIA




En el agua del más allá oigo las alas rotas del oleaje. Nacen ciegos los horcones de la primavera, oscura la tierra resonante de los templos, arrítmica la quietud de la hipnosis, irrespirable la sed endurecida de los fermentos. Hasta hoy, no deja de ser fatigable lo disperso, el puñal de fuego en las ingles, o el remedo real de las verdades. Ante el bufón, también la ficción de los pájaros, la lágrima de trapo viejo en los costados. (En más de una vez, la hoja seca del mar y la rosa inmóvil de la rueda. El golpe de la autoflagelación de los orgasmos.)

En las palabras de cada momento, el fósil martirial de los moldes y el cortejo a ultranza de la parafina. 

Para el incensario de los féretros, la obscenidad de los vocablos, la oscuridad semántica del vello púbico, reducido a semanas de arena. O la momificación de las deformidades de las trencitas curtidas del abismo.

Cada llovizna pide asilo y también un molde para el infierno de las alucinaciones. A veces sólo quiero sepultar mis ojos en el filo del tile. O besar la mortaja del ave de rapiña y sus asimetrías.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga

sábado, 17 de noviembre de 2018

OMBRA DE LA MEMÒRIA

Imagen FB de Pere Bessó





OMBRA DE LA MEMÒRIA




Al suny s’atura el temps amb el seu desvetlament d’ombra inabastable. De vegades ens forada la nit fosa en l’espai de la veu; l’ull en la seua ràfega parpelleja fins a gotejar als cantons dels punts cardinals. (Ens mossega la fauna del crit de les incoherències, el fullatge cremat de les còrnies, el foc de gel de la fam: fa olor de ceguesa l’espill fos. Fa olor de grafit la claredat dels desnonats quan es baixa als carrers de l’infern sense paraigües.)

Enmig de tants vianants desconeguts, l’alena del vinagre sense la proximitat de cap serralleria. Un afona la pudor en els semàfors, entre caravanes que conspiren alfàbies trencades.

A fora ens mossegen les ungles de la demència. Potser algun cresol petrificat en les parets de sutge dels altars.

Com tot, s’amuntega el descolorit en les ombres. Fins i tot en el més enllà, les voreres corporals de l’apocalipsi. O el malson prostituït en el seu cataclisme.

La mort ens acompanya amb la seua clarividència de finestra. Sempre és una ombra que dispara cap a dins del pit i l’olfacte.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





SOMBRA DE LA MEMORIA




En el ceño se detiene el tiempo con su desvelo de sombra inalcanzable. A veces nos taladra la noche derretida en el espacio de la voz; el ojo en su ráfaga, parpadea hasta gotear en las esquinas de los puntos cardinales. (Nos muerde la fauna del grito de las incoherencias, el follaje quemado de las córneas, el fuego de hielo del hambre: huele a ceguera el espejo derretido. Huele a grafiti la claridad de los desahuciados cuando se baja a las calles del infierno sin paraguas.)

En medio de tantos peatones desconocidos, la lezna del vinagre sin la proximidad de alguna cerrajería. Uno hunde el hedor en los semáforos, entre caravanas que conspiran pocillos rotos.

Afuera nos muerden las uñas de la demencia. Quizás algún candil petrificado en las paredes de hollín de los altares.

Como todo, se amontona lo descolorido en las sombras. Aun en el más allá, las aceras corporales del apocalipsis. O la pesadilla prostituida en su cataclismo.

La muerte nos acompaña con su clarividencia de ventana. Siempre es una sombra que dispara hacia dentro del pecho y el olfato.

Del libro: “Antípodas del espejo”, 2018
©André Cruchaga