viernes, 21 de enero de 2022

ALGUNA VEGADA, A LES MEUES MANS │ ALGUNA VEZ, EN MIS MANOS

 

Imagen FB de Pere Bessó



ALGUNA VEGADA, A LES MEUES MANS

 

 

No és possible somriure sense haver netejat totes les asprors.

El migdia és desagradable com a absurda autoflagel•lació.

Alguna vegada pensí en el mar i era el meu objecte de desitjos,

però no deixava de ser una pretensió que només mereixia

el descrèdit de furtius i engañosos rodaments de cap.

En l’humus del pètal del juí final, esperava un refilet de sal,

o una clau de peixos, igual o pareguda a les llavors.

Amb el temps un descobreix tota la melangia dels camins,

Les sabates amb el cuir desgastat,

els llibres que poc a poc també han anat envellint,

mentre al pit niuen les aranyes com a dol indefinit.

Un ese revolta en les velles fotografies de l’oblit

i a penes pensa en el bolic d’aquells carrers amb muiracs,

en la mètrica de la respiració per a sobreviure entre les pedres.

Davant de l’afonia de tan pocs lavabos, ens vindrien bé les paraules

amb molta humitat i sense esmerils, sense exhalar atordiments.

Alguna vegada, a les meues mans, tinguí el tros de tela del mar.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

.

.

ALGUNA VEZ, EN MIS MANOS

 

 

No es posible sonreír sin haber limpiado todas las asperezas.

El mediodía es desagradable como absurda autoflagelación.

Alguna vez pensé en el mar y era mi objeto de deseos,

pero no dejaba de ser una pretensión que únicamente merecía

el descrédito de furtivos y engañosos vahídos.

En el humus del pétalo del juicio final, esperaba un trino de sal,

o una llave de peces, igual o parecida a las semillas.

Con el tiempo uno descubre toda la melancolía de los caminos,

los zapatos con el cuero gastado,

los libros que de apoco también han ido envejeciendo,

mientras en el pecho hacen nido las arañas como duelo indefinido.

Uno se revuelca en las fotografías viejas del olvido

y apenas piensa en el petate de aquellas calles con murciélagos,

en la métrica de la respiración para sobrevivir entre piedras.

Ante la afonía de tan pocos lavabos, nos vendrían bien las palabras

con mucha humedad y sin esmeriles, sin exhalar aturdimientos.

Alguna vez, en mis manos, tuve el pedazo de tela del mar.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


EN EL RECÒNDIT DE LA NIT │ EN LO RECÓNDITO DE LA NOCHE

 

Imagen FB de Pere Bessó


EN EL RECÒNDIT DE LA NIT

 

 

En el recòndit ens sobreviuen els espills de la nit,

estenen les seues parpelles com a fetitxes per registrar el cos

de sal contingut en les paraules.

Davant de la la clarividència de la gota d’oli, pretenem

fer balanç dels noms que porten les paraules.

Camines en silenci per què l’alba no desperte,

sents el dubte rondant en la memòria, la pinta d’epilèpsia

tremolant en les mans, les pupil•les gastades pel plor.

Vols prendre l’oblit a la vora de les mantes i tanques els ulls

per a netejar els malsons abans del llostreig de l’alba.

En aquest vol de distàncies i demores sempre pesa

la incertesa i les seues andròmines, la soledat quotidiana en la pell,

el sospir que en òbriga l’horitzó.

Als carrers maduren certes emboscades, les urpes no abolides

i la vena rompuda per la reuma i la desraó d’una papallona

finida, ofegada en la branca despoblada d’un balcó.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

EN LO RECÓNDITO DE LA NOCHE

 

 

En lo recóndito nos sobreviven los espejos de la noche,

extienden sus párpados como fetiches para registrar el cuerpo

de sal contenido en las palabras.

Ante la clarividencia de la gota de aceite, pretendemos hacer

balance de los nombres que llevan consigo las palabras.

Caminas en silencio para que el alba no despierte,

sientes la duda rondando en la memoria, la peineta de epilepsia

temblando en las manos, las pupilas gastadas por el llanto.

Quieres asir el olvido al borde de las cobijas y cierras los ojos

para limpiar las pesadillas antes del amanecer.

En este vuelo de distancias y demoras siempre pesa

la incertidumbre y sus cachivaches, la soledad cotidiana en la piel,

el suspiro que nos abra el horizonte.

En las calles maduran ciertas emboscadas, las garras no abolidas

y la vena rota por la reuma y el sinsentido de una mariposa

fenecida, ahogada en la rama despoblada de un balcón.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga