sábado, 22 de mayo de 2021

HORES FOSQUES│ HORAS OSCURAS

 

Imagen FB de Pere Bessó



HORES FOSQUES

 

 

Ja estic acostumat al territori dels neguits a aquests llocs on no succeeix la claredat: la cel•la hosca i freda la riallada aquosa del rellotge el crit desclavat dels megàfons els turmells ensagnats de la pols i aquesta mena d’urgida tristesa tot sembla impàvid davant dels ocells fan mal els sermons de les moixines en les dièresis de les parets morim d’esdrúixoles en els borinots igual passa amb la floridura de la barbàrie mentre un es corda l’alè desesperen els escopinades de l’esperança i les setmanes de diccionaris en el sanglot i els diumenges als cantons de les tombes em confon el niu de fum del tabac i aquesta felicitat àvida de formigues i aquesta secreció seminal de multituds en el dejuni sempre les hores troben les seues aigües mòbils en l’hipèrbaton en el grunyit de saliva dels apòstrofs fa mal aquesta mena de llumins que refusen els turmells: als ulls les hores incolores comptades de l’escalfred damunt de la fullaraca (sempre hi ha set als braços encara que l’oblit siga enorme sempre hi ha arrugues en aquesta altra finestra dels oblits i hi ha també noms que ens arraconen fins trencar la nostra respiració: es mor de camins es mor de fotografies es mor de preguntes i històries de tamborets cecs es mor en dosis petites d’espines es mor de genolls cansats i de claus i portes i deutes d’alegria)

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

HORAS OSCURAS

 

 

Ya estoy acostumbrado al territorio de los desasosiegos a esos lugares donde no se sucede la claridad: la celda hosca y fría la carcajada acuosa del reloj el grito desclavado de los megáfonos los tobillos ensangrentados del polvo y esta suerte de urgida tristeza todo parece impávido frente a los pájaros duelen los sermones de las bacinicas en las diéresis de las paredes morimos de esdrújulas en los moscardones igual sucede con el moho de la barbarie mientras uno se abrocha el aliento desesperan los escupitajos de la esperanza y las semanas de diccionarios en el sollozo y los domingos en las esquinas de las tumbas me confunde el nido de humo del tabaco y esta felicidad ávida de hormigas y esta secreción seminal de multitudes en el ayuno siempre las horas encuentran sus aguas móviles en el hipérbaton en el gruñido de saliva de los apóstrofes duele esta suerte de fósforos que se rehúsan a los tobillos: en los ojos las horas incoloras contadas del escalofrío sobre la hojarasca (siempre hay sed en los brazos aun cuando el olvido sea enorme siempre hay arrugas en esa otra ventana de los olvidos y hay también nombres que nos arrinconan hasta quebrar nuestra respiración: se muere de caminos se muere de fotografías se muere de preguntas e historias de taburetes ciegos se muere en dosis pequeñas de espinas se muere de rodillas cansadas y de llaves y puertas y deudas de alegría)

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga