domingo, 16 de octubre de 2022

MEANDRE DE RENT│ MEANDRO DE LEVADURA

Imagen FB de Pere Bessó


MEANDRE DE RENT

 

 

Hacia mi litoral, ¿quién, pues se acercaría?

Sin casa y sin puerta por donde huir de mí:

una mirada muerta y un sueño sin cojín.

Josep Palau i Fabre

 

 

Dins dels panys, les arrels del temps i el parrac:

la boca en la seua cel•la de dents, fonda i abellida,

esmolats meandres de l’insomni, captiu el llençol

al vertigen de ganivets, una pàgina i una altra, la vigília sobre murs,

orb fragor el repunt dels somnis, contrafort de sanglots

al teler de la intempèrie: les setmanes gastades al vestit

de la plutja. Passa que tot somni ja és innecessari,

el buit es confon amb les pestanyes de nits sense afaits,

i contagia el tacte sargit dels diumenges.

És bonic llevar-li la roba a les paraules, i llegir el constrenyiment del porus

als seus mansos adjectius d’aigua: allí la plenitud de l’ull emmudit,

les tantes consonants del possible,

eixes que evidencien el ferment en la memòria de l’ombra.

Però fa mal la set en l’espera, l’hamaca deshabitada del cos,

la cortina imminent de les parpelles en l’instant

en què la vida fa còpia de la carn de la mort.

L’orfandat s’obstina a vagarejar per fronteres desconegudes:

fluvial el gorg de pètals durs buscant l’alè,

la impetuositat de la batalla que mamprèn el dubte:

abans d’arribar a la veritat, fou el dubte la terbolència en l’ull,

l’esperança sobre la pedra, l’ungüent sobre la ferida,

la fossa comuna de l’estiatge, caliu i clau de la set.

En quina insurrecció d’aigües, aquestes sotmeses a l’alè

del temps proscrit i estèril? Torne a la gana

amb els seus carrers estrets, al parrac submís del martiri,

a la nomenclatura de catacumbes, odre de boca dissecades?

És més subtil el bisturí a la tempensta de sal en el llampec,

a tots els atris on es quiebran les flors i el riure,

a la foguera que propaga dubtosos estendarts.

De cert, la nit prolonga l’encens del dolor en l’alè,

¿algú deixa de retre pleitesia al fastig quan es gesten

les al•legories, la pompa de sabó sotmesa al vent?

Assumesc que qualsevol ferment en ompli de pretèrits.

Així ho veu l’ull quan s’obstina a la febre del vinagre,

Al baf del corc que subsisteix en el cos:

i ja, en l’amagatall del ijar, tot és zona de perill,

armari de paret residual de la nit en el ganivet de la vigília.

És més subtil el bisturí a la tempesta de sal al llampec,

a tots els atris on es falen les flors i el riure,

a la foguera que propaga dubtosos estendards.

De cert, la nit prolonga l'incís del dolor en l'alè,

algú deixa de retre pleitesia al farcit quan es gesten

les al•legories, la pompa de sabó sotmesa al vent?

Assumesc que qualsevol ferment ens omple de pretèrits.

Així ho veu l'ull quan s'obstina a la febre del vinagre,

al baf de la carcoma que subsisteix al cos:

i ja, a l'amant de l'anar, tot és zona de perill,

armari de paret residual de la nit al ganivet de la vigília.

Finalment, toque l'anatomia de l'embut, l'esponja balbucient

del centre del rellotge, la vora de l' aixeta domèstica:

el desvetlament reclòs al llençol, gairebé a les fosques de la lluerna sinuosa.

Finalment, m'hi quede amb el cel agredolç dels gèrmens.

(I amb els sorolls del futur, com si morís.)

Temps reconstruït, allà, en la memòria, còmplice de l’antídot

per a subvertir qualsevol premonició; noció de l’anhel

a la vora del vestíbul idèntic a la broma que patesc.

 

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

.

MEANDRO DE LEVADURA

 

 

Hacia mi litoral, ¿quién, pues se acercaría?

Sin casa y sin puerta por donde huir de mí:

una mirada muerta y un sueño sin cojín.

Josep Palau i Fabre

 

 

Dentro de las cerraduras, las raíces del tiempo y el harapo:

la boca en su celda de dientes, honda y apetecida,

afiladas meandros del insomnio, cautiva la sábana

en el vértigo de cuchillos, una página y otra, la vigilia sobre muros,

ciego fragor el pespunte de los sueños, estribación de sollozos

en el telar de la intemperie: las semanas gastadas en el traje

de la lluvia. Sucede que todo sueño ya es innecesario,

el vacío se confunde con las pestañas de noches sin afeites,

y contagia el tacto zurcido de los domingos.

Es hermoso quitarle la ropa a las palabras, y leer el apremio del poro

en sus mansos adjetivos de agua: allí la plenitud del ojo enmudecido,

las tantas consonantes de lo posible,

esas que evidencian el fermento en la memoria de la sombra.

Pero duele la sed en la espera, la hamaca deshabitada del cuerpo,

la cortina inminente de los párpados en el instante

en que la vida hace acopio de la carne de la muerte.

La orfandad se obstina en deambular por fronteras desconocidas:

fluvial el remanso de pétalos duros buscando el aliento,

la impetuosidad de la batalla que emprende la duda:

antes de llegar a la verdad, fue la duda la turbulencia en el ojo,

la esperanza sobre la piedra, el ungüento sobre la herida,

la fosa común del estiaje, rescoldo y llave de la sed.

¿En qué insurrección de aguas, éstas sometidas al aliento

del tiempo proscrito y estéril? ¿Vuelvo al hambre

con sus calles estrechas, al harapo sumiso del martirio,

a la nomenclatura de catacumbas, odre de boca disecadas?

Es más sutil el bisturí a la tormenta de sal en el relámpago,

a todos los atrios donde se quiebran las flores y la risa,

a la hoguera que propaga dudosos estandartes.

De cierto, la noche prolonga el incienso del dolor en el aliento,

¿alguien deja de rendir pleitesía al hastío cuando se gestan

las alegorías, la pompa de jabón sometida al viento?

Asumo, que cualquier fermento nos llena de pretéritos.

Así lo ve el ojo cuando se obstina a la fiebre del vinagre,

al vaho de la carcoma que subsiste en el cuerpo:

y ya, en el escondite del ijar, todo es zona de peligro,

alacena residual de la noche en el cuchillo de la vigilia.

Al final, toco la anatomía del embudo, la esponja balbuciente

del centro del reloj, el borde del grifo doméstico:

el desvelo recluido en la sábana, casi a oscuras del tragaluz sinuoso.

Al final, me quedo con el cielo agrio de los gérmenes.

(Y con los ruidos del futuro como si muriera.)

Tiempo reconstruido, allí, en la memoria, cómplice del antídoto

para subvertir cualquier premonición; noción del anhelo

al borde del zaguán idéntico a la bruma que padezco.

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga