martes, 25 de enero de 2022

LA LLUM QUE DESPERTA EN EL SOMNI │ LA LUZ QUE DESPIERTA EN EL SUEÑO

 

Imagen FB de Pere Bessó


LA LLUM QUE DESPERTA EN EL SOMNI

 

 

“Es fa nit la llum que desperta en el somni”, la llum realment

vista des dels espills, la mirada en la tangent

del que no som, una llàgrima on s’eternitza una finestra,

ni tan sols un ocell en la gola com el país que tenim,

la cendra en les soledats abrigades, cegues fumaroles,

tremoloses dents en la fragilitat de les voravies.

La pregària ens uneix davant d’un pervindre sord, amants lànguids

enmig de la pluja fosca i abissal del son, subterrània

i viciada com el buit auspiciat pel plany i l’arna.

La terra desagnada i els seus maleïts conjurs,

la por a anomenar la tempesta dels autoretrats, el silenci

davant dels desapareguts, la rialla d’infància que un imagina.

Veus com el vol ha sigut truncat i només se camina a comptegotes

en la remor, el record ara marcit del camí anat.

Semblant a un pètal enfosquit, la pell o l’ala que no troba

la llum, sinó camins mancats de tendresa, pròdigs en gàbies.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

LA LUZ QUE DESPIERTA EN EL SUEÑO

 

 

“Anochece la luz que despierta en el sueño”, la luz realmente

vista desde los espejos, la mirada en la tangente

de lo que no somos, una lágrima donde se eterniza una ventana,

un pájaro siquiera en la garganta como el país que tenemos,

la ceniza en las soledades abrigadas, ciegas fumarolas,

temblorosos dientes en la fragilidad de las aceras.

El rezo nos une frente a un porvenir sordo, amantes lánguidos

en medio de la lluvia oscura y abisal del sueño, subterránea

y viciada como el hueco auspiciado por el llanto y la polilla.

La tierra desangrada y sus malditos conjuros,

el miedo a nombrar la tormenta de los autorretratos, el silencio

ante los desaparecidos, la risa de infancia que uno imagina.

Ves cómo el vuelo ha sido truncado y solo se camina a cuenta gota

en el susurro, el recuerdo ahora marchito del camino andado.

Igual a un pétalo anochecido, la piel o el ala que no encuentra

la luz, sino caminos carentes de ternura, pródigos en jaulas.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga