AL VOLTANT DEL DIA

Imagen FB de Pere Bessó

AL VOLTANT DEL DIA

Al voltant del dia, la fugacitat circumdant dels trens
i la raó de ser dels paraigües que ennegreixen en la pluja.
Després de tot, el soroll de la memòria arriba fins al turmell
i es repeteix en el gris de les voreres.
En cada present, l’ara, sense més notorietat, llevat de la roba
d’una nuesa pertorbada amb les seues fugides i etiquetes.
Tot es juxtaposa en la jungla de la boira i res no en torna:
Ací, ja no hi ha la llum, sinó una ciutat amb finestres trencades
i una mortalla de dates amb les seues ràfegues mudes.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

ALREDEDOR DEL DÍA

Alrededor del día, la fugacidad circundante de los trenes
y la razón de ser de los paraguas que ennegrecen en la lluvia.
Después de todo, el ruido de la memoria llega hasta el tobillo
y se repite en el gris de las aceras.
En cada presente, el ahora, sin mayor notoriedad, salvo la ropa
de una desnudez perturbada con sus fugas y etiquetas.
Todo se yuxtapone en la jungla de la niebla y nada vuelve:
Aquí, ya no existe la luz, sino una ciudad con ventanas rotas
y una mortaja de fechas con sus mudas ráfagas.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

SEMPRE SÓN ACÍ LES QUEQUESES

Imagen FB de Pere Bessó

SEMPRE SÓN ACÍ LES QUEQUESES

Sempre són ací les quequeses de la por i la soledat comuna
dels incendis. I la castració dels punts cardinals.
Sempre les andròmines com la paraula rebutjable del paradís,
sempre l’alé fragmentat dels ulls en el temps,
sempre els túnels als que al·ludeix la nàusea dels jardins
amb la seua llengua d’asfíxies maldestres.
Ens fa mal la racionalitat obscena dels trens i el seu abric
de metall i l’estridència de les mosques sense inventariar.
En algun fosc vers de l’insomni, els diàlegs íntims, diria,
del pecat i la seua seqüela perfecta de còdols.
Ens fem mal al límit del més enllà amb els complexos propis
i tabús, amb la luxúria de qui enfronta la follia o el suïcidi.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

SIEMPRE ESTÁN AHÍ LOS BALBUCEOS

Siempre están ahí los balbuceos del miedo y la soledad común
de los incendios. Y la castración de los puntos cardinales.
Siempre los tiliches como la palabra desechable del paraíso,
siempre el aliento fragmentado de los ojos en el tiempo,
siempre los túneles a los que alude la náusea de los jardines
con su lengua de torpes asfixias.
Nos duele la racionalidad obscena de los trenes y su abrigo
de metal y la estridencia de las moscas sin inventariarse.
En algún oscuro verso del insomnio, los diálogos íntimos, diría,
del pecado y su secuela perfecta de guijarros.
Nos dolemos al límite del más allá con los complejos propios
y tabús, con la lujuria de quien enfrenta la locura o el suicidio.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga