domingo, 13 de diciembre de 2020

REMOLÍ DEL DESVARI│ REMOLINO DEL DESVARÍO

 

Imagen Pinterest



REMOLÍ DEL DESVARI

 

 

No hi ha aigua clara en les pollegueres del silenci, ni mans

per a gratar en les parets, ni rellotges per a comptar el temps.

Tot s’esvaeix com la vista embafada de foscors:

en l’estrep de tinta de l’ull escapçat,

aquesta boscosa paràlisi d’ales,

un remolí de desvaris com a allau que baixa de l’horitzó,

i empenta sense pensar en els a ons,

i mossega fins que sagnen totes les pors.

Quan s’és cec s’absorbeix tota la llum de les paraules,

la sang ombrívola del futur,

les infàncies aclaparades de les hores sense domini,

aquesta mena de ferradura penjada també als jardins.

Res no he guanyat en aquest tràngol, excepte un cavall de foscors,

i aquest ganivet reviscut de l’abandó.

No hi ha, ho sé, afrodisíacs per a aquesta lenta fogaina d’infinit.

Tampoc dits per a sostindre aquest martiri d’ultratges.

Tampoc dies sense espines i somriures sense pols, ni violència.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

REMOLINO DEL DESVARÍO

 

 

No hay agua clara en los quicios del silencio, ni manos

para escarbar en las paredes, ni relojes para contar el tiempo.

Todo se desvanece como la vista empalagada de oscuridades:

en el estribo de tinta del ojo decapitado,

esta boscosa parálisis de alas,

un remolino de desvaríos como avalancha que baja del horizonte,

y empuja sin pensar en los adóndes,

y muerde hasta que sangran los miedos todos.

Cuando se está ciego se absorbe toda la luz de las palabras,

la sangre sombría del futuro,

las infancias abrumadas de las horas sin dominio,

esta suerte de herradura colgada también en los jardines.

Nada he ganado en este trance, salvo un caballo de oscuridades,

y ese cuchillo revivido del abandono.

No hay, lo sé, afrodisíacos para esta lenta fogata de infinito.

Tampoco dedos para sostener este martirio de ultrajes.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga





L’AMOR ÉS AIXÍ│ EL AMOR ES ASÍ

 

Imagen Pinterest



L’AMOR ÉS AIXÍ

 

 

Onsevulga que vaja trobe estranys habitants.

En el lliure exercici de la llibertat sempre hi ha espais blindats,

carrers a colps de foscor i pors comunes,

fams atapeïdes de tuguris i paraules pudentes,

braços humits de fangar. Esplèndids llenguatges d’oix.

El buit no distingeix un amor d’un altre, un dic de asfíxies,

aquesta idea vaga sense explicacions de la follia.

A estones refrene les cançons amb excès de luxúria,

però no tot és així: hi ha melodies com boscos encantats,

setmanes d’“herois i tombes”,

aparadors i trones a la mida del mercat.

Em ric quan m’assente en el pati amb les mans brutes:

el món ens distrau amb la seua dansa de tallades cometes.

Encara que és horrible riure obertament a vora

dels hospitals, enmig de tant ull decadent.

L’amor m’importa per tota aquesta humitat vellosa de l’assalt.

L’amor és quelcom així com la lluita de contraris i els retrunys

damunt de la pedra íntima dels desencerts del carrer.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït per PERE BESSÓ

 

 

 

EL AMOR ES ASÍ

 

 

Donde quiera que vaya encuentro extraños habitantes.

En el libre ejercicio de la libertad siempre hay espacios blindados,

calles a golpe de oscuridad y temores comunes,

hambres apretadas de tugurios y hediondas palabras,

húmedos brazos de ciénaga. Espléndidos lenguajes de asco.

El vacío no distingue un amor de otro, un malecón de asfixias,

a esa idea vaga sin explicaciones de la locura.

A ratos reprimo las canciones con exceso de lujuria,

pero no todo es así: hay melodías como bosques encantados,

semanas de “héroes y tumbas”,

escaparates y púlpitos a la medida del mercado.

Me río cuando me siento en el patio con las manos sucias:

el mundo lo distrae a uno con su danza de sajadas piscuchas.

Aunque es horrible reír abiertamente a la orilla

de los hospitales, en medio de tanto ojo decadente.

El amor me importa por toda esa humedad velluda del asalto.

El amor es así como la lucha de contrarios y los retumbos

sobre la piedra íntima de los desatinos de la calle.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


ASIDERO DE LA ESPERA

 

Imagen Pinterest




AGAFALL DE L’ESPERA

 

 

He dejado descansar tristemente mi cabeza

En esta sombra que cae del ruido de tus pasos…

Emilio Adolfo Westphalen

 

 

Com en aquest amagatall de l’acomodament, aquest bullent agafall

de l’espera: tot sender apareix esgotat als meus ulls,

des de la pedra a la llaga, l’espiga cega de la rosada,

el tall de la nit en la seua febra d’agulla de cap,

el riu de salmorra que va errant,

sense haver-hi un límit al bassal inflat de les acaballes.

Van les aigües nyugades a la meua carn, a la terra fumosa del temps.

De sempre el xàfec de l’insomni

és un altre riu que braceja en el cavall de sang de les meues venes.

Ara el record ha esdevingut feroç do

damunt d’un sol d’esquenes que nega d’ombres qualsevol viatge.

Davall del rauquet de la desmemòria,

aquella primera vegada de la son. Aquella llum de finestra sense cortines,

La cançó oberta perfumada del xiprer en llit.

.

 

.

ASIDERO DE LA ESPERA

 

 

He dejado descansar tristemente mi cabeza

En esta sombra que cae del ruido de tus pasos…

Emilio Adolfo Westphalen

 

 

Como en ese escondite del acomodo, este hirviente asidero

de la espera: todo sendero aparece agotado en mis ojos,

desde la piedra a la llaga, la espiga ciega del rocío,

el filo de la noche en su fiebre de alfiler,

el río de salmuera que va errante,

sin haber un límite en el charco hinchado de las postrimerías.

Van las aguas anudadas a mi carne, a la tierra humosa del tiempo.

Desde siempre el aguacero del insomnio,

es otro río que bracea en el caballo de sangre de mis venas.

Ahora el recuerdo se ha convertido en feroz dádiva

sobre un sol de espaldas que anega de sombras cualquier viaje.

Debajo del ronquido de la desmemoria,

aquella primera vez del sueño. Aquella luz de ventana sin cortinas,

La canción abierta perfumada del ciprés en lecho.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


LA CASA DE DEMÀ│ LA CASA DE MAÑANA

 

Imagen Pinterest



LA CASA DE DEMÀ

 

 

Nada encuentro

Salvo el paso del desierto cotidiano.

María Cinta Montagut

 

 

Hi ha una eternitat d’erm i dents als ulls de cada dia.

Un prop o un lluny esmorteït al mapa dels meus braços.

Una fosca trinxera de gossos despentinats

com una artilleria de fosses que s’obri en malèvol funeral.

Tot fa mal, encara que boques i mans resten quietes i l’abisme

siga l’única brúixola possible.

Mentim al somni i al temps que ens mira tristament.

Mentim al deliri amb maleficis de sal.

Un beuratge de desamparaments nia allà en el crit del paladar:

en la ruina d’una forqueta de tatuatges

l’aixeta d’arena en la cresta del comiat de les onades.

La casa de demà potser no serà diferent al nom de terra

somort de la cullera agenollada al cos,

de les humitats inventades en l’adagi de la rosa.

Supose que el silenci serà la subversió més genuïna al foc.

O l’infern que gira al voltant de foscos canelobres.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

LA CASA DE MAÑANA

 

 

Nada encuentro

Salvo el paso del desierto cotidiano,

María Cinta Montagut

 

 

Hay una eternidad de páramo y dientes en los ojos de cada día.

Un cerca o un lejos desvaído en el mapa de mis brazos.

Una oscura trinchera de perros despeinados

como una artillería de fosas que se abre en avieso funeral.

Todo duele aunque bocas y manos estén quietas y el abismo

sea la única brújula posible.

Le mentimos al sueño y al tiempo que nos mira con tristeza.

Le mentimos al delirio con maleficios de sal.

Un brebaje de desamparos anida allá en el grito del paladar:

en la ruina de una horqueta de tatuajes

el grifo de arena en la cresta del adiós del oleaje.

La casa de mañana quizás no sea diferente al nombre de tierra

mortecino de la cuchara de rodillas al cuerpo,

de las humedades inventadas en el adagio de la rosa.

Supongo que el silencio será la subversión más genuina al fuego.

O el infierno que gira alrededor de oscuros candelabros.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga