domingo, 13 de diciembre de 2020

ASIDERO DE LA ESPERA

 

Imagen Pinterest




AGAFALL DE L’ESPERA

 

 

He dejado descansar tristemente mi cabeza

En esta sombra que cae del ruido de tus pasos…

Emilio Adolfo Westphalen

 

 

Com en aquest amagatall de l’acomodament, aquest bullent agafall

de l’espera: tot sender apareix esgotat als meus ulls,

des de la pedra a la llaga, l’espiga cega de la rosada,

el tall de la nit en la seua febra d’agulla de cap,

el riu de salmorra que va errant,

sense haver-hi un límit al bassal inflat de les acaballes.

Van les aigües nyugades a la meua carn, a la terra fumosa del temps.

De sempre el xàfec de l’insomni

és un altre riu que braceja en el cavall de sang de les meues venes.

Ara el record ha esdevingut feroç do

damunt d’un sol d’esquenes que nega d’ombres qualsevol viatge.

Davall del rauquet de la desmemòria,

aquella primera vegada de la son. Aquella llum de finestra sense cortines,

La cançó oberta perfumada del xiprer en llit.

.

 

.

ASIDERO DE LA ESPERA

 

 

He dejado descansar tristemente mi cabeza

En esta sombra que cae del ruido de tus pasos…

Emilio Adolfo Westphalen

 

 

Como en ese escondite del acomodo, este hirviente asidero

de la espera: todo sendero aparece agotado en mis ojos,

desde la piedra a la llaga, la espiga ciega del rocío,

el filo de la noche en su fiebre de alfiler,

el río de salmuera que va errante,

sin haber un límite en el charco hinchado de las postrimerías.

Van las aguas anudadas a mi carne, a la tierra humosa del tiempo.

Desde siempre el aguacero del insomnio,

es otro río que bracea en el caballo de sangre de mis venas.

Ahora el recuerdo se ha convertido en feroz dádiva

sobre un sol de espaldas que anega de sombras cualquier viaje.

Debajo del ronquido de la desmemoria,

aquella primera vez del sueño. Aquella luz de ventana sin cortinas,

La canción abierta perfumada del ciprés en lecho.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


No hay comentarios: