viernes, 18 de diciembre de 2015

RESPIRACIÓ ASSETJADA

Imagen cogida del FB de Pere Bessó




RESPIRACIÓ ASSETJADA 




En el ferment potser de la salmorra, el desfullament de l’arbre de la respiració.
Al costat de la línia ferroviària de l’espera, assetjada l’argila: és un dolor on 
caic tots els dies, un dolor fred de mocador. La fullaraca traeix la llum,
fins fer mitjallum de la rosada: vora dels penediments, 
els taüts inevitables i el ramat d’ulleres, quasibé amb ulls transhumants.
Al carrer les dents hostils de les mirades i l’ala rígida de la pal·lidesa.
A estones u pensa en la mar mentre camina,
o en els bassals que mossega el record, o en els mausoleus amargs 
de la vesprada, o en el mussol que arruga l’entrecella entre ombres diverses.
Dins de les quatre parets del temps, trobe els bocins verticals
del dol i la paraula retorta de tants firmaments de l’alé. 
U sagna tots els focs pòstums de la llum.
Res no aquieta la nineta amb el resquill adins. Mossega el xàfec d’espills.
La sal s’ofega en l’ombra negra de l’alé: hi ha memòria en el batec
sargit de la tristesa, i grocs en el corc dels braços.
U carrega l’escapulari en el pit, com el forcat per a obrir el solc.
Durant molts anys m’he resistit a la concavitat de símbols i altars:
jo mire des de la transparència de la nafra.
La vigília em fa comptar els dies sense llevar l’ull de les claus. (A vegades en l’ombra 
del graffiti, la respiració es fa epopeia
En aquest pols de la bogeria, la nineta fa mal com una gota desfeta de trencadures.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ






RESPIRACIÓN SITIADA




En el fermento tal vez de la salmuera, la deshojación del árbol de la respiración.
Junto a la línea ferroviaria de la espera, sitiada la arcilla: es un dolor donde 
caigo todos los días, un dolor frío de pañuelos. La hojarasca traiciona la luz,
hasta hacer medialuz del rocío: junto a los remordimientos, 
los ataúdes inevitables y la manada de ojeras, casi con ojos trashumantes.
En la calle los dientes hostiles de las miradas y el ala rígida de la palidez.
A ratos uno piensa en el mar mientras camina,
o en los charcos que muerde el recuerdo, o en los mausoleos amargos 
de la tarde, o en el búho que arruga el entrecejo entre sombras diversas.
Dentro de las cuatro paredes del tiempo, encuentro los pedazos verticales
del luto y la palabra retorcida de los tantos firmamentos del aliento. 
Uno sangra todos los fuegos póstumos de la luz.
Nada aquieta a la pupila con la esquirla adentro. Muerde el aguacero de espejos.
La sal se ahoga en la sombra negra del aliento: hay memoria en el pálpito
zurcido de la tristeza, y amarillos en la carcoma de los brazos.
Uno carga el escapulario en el pecho, como el arado para abrir el surco.
Por muchos años me he resistido a la concavidad de símbolos y altares:
yo miro desde la transparencia de la llaga.
La vigilia me hace contar los días sin quitar la vista de las llaves. (A veces en la sombra del grafiti, la respiración se torna epopéyica.
En este pulso del desatino, la pupila duele como una gota rota de quebrantos.)
Barataria, 2015