Imagen FB de Pere Bessó
AIGÜES TÈRBOLES
I a la nit, ebri de cadenes, pense en el
cor moradenc
del cresol endeble que beu els meus ulls.
No em serveix la roba, ni l’esperanca en
aquesta filada
de foscor, ni la respiració intensa del
remot, ni els objectes
que amb prou feines veig mentre
transcorren les aigües tèrboles de la terra.
—Una llosa de martell colpeja
insistentment el corc.
A estones són inevitables els sorolls dels
bacinets i els colps
del carrer sense que es diluesquen en els
engolidors.
Tracte d’oblidar els malsons que masteguen
els meus somnis.
En resum, corren a la meua esquena les
finestres grogues d’un fred
de cadàvers, d’una foscor que es remunta a
la meua infantesa.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
AGUAS TURBIAS
Y en la noche, ebrio de cadenas, pienso en
el corazón amoratado
del candil endeble que bebe mis ojos.
No me sirve la ropa, ni la esperanza en
esta alambrada
de oscuridad, ni la respiración intensa de
lo remoto, ni los objetos
que apenas veo mientras transcurren las
aguas turbias de la tierra.
—Una losa de martillo golpea
insistentemente la carcoma.
A ratos son inevitables los ruidos de las
bacinicas y los golpes
de la calle sin que se diluyan en los
tragantes.
Intento olvidar las pesadillas que mastican
mis sueños.
En resumen, corren a mi espalda, las
ventanas amarillas de un frío
de cadáveres, de una oscuridad que se
remonta a mi infancia.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga
