martes, 20 de abril de 2021

DE L’ALTRE COSTAT, EL MATEIX TEMPS│ DEL OTRO LADO, EL MISMO TIEMPO

 

Imagen Pinterest



DE L’ALTRE COSTAT, EL MATEIX TEMPS

 

 

Del otro lado de la isla se oye

débilmente

el silbido de la tormenta.

Gustaf Munch-Petersen

 

 

De l’altre costat de la finestra i les parets, se sent la nit minvant

dels parracs fixats a aquesta folla porfídia d’un dia que es buida

la súplica dels seus engonals. A la solapa del vent em ve el desvari

fantasmal de la nuesa, el xiprer del pati de darrere que s’enreda

en el meu alè, la boirina a seques entre les fulles i les pedres.

Hi ha un joc pervers del so als porus, un vas de carn

davant dels meus ulls, una paret sense ales que em desempara i no il•lumina.

Així transcorre la meua ombra, mentre vetla l’esfonsament

entre escletxes, aquesta manera de ser de l’espill entre espines antigues.

Si tan sols existires en la meua despulla, fosc desig de l’espera.

Si tan sols vingueres a sagnar al meu costat aquesta música tèbia i volàtil,

el paladar, en un instant, sería l’escó per trobar el camí.

L’arbre de la soledat s’ha tornat una sentinela adusta.

En l’humà que sóc, pense en la humitat que es construeix

als prostíbuls, en aquesta llavor estranya del foc en l’entranya.

Al lluny se sent la ràfega d’aigua sense pudor caure damunt de la terra.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

DEL OTRO LADO, EL MISMO TIEMPO

 

 

Del otro lado de la isla se oye

débilmente

el silbido de la tormenta.

Gustaf Munch-Petersen

 

 

Del otro lado de la ventana y las paredes, se oye la noche menguante

de los andrajos adheridos a esta loca porfía de un día que vacía

la súplica de sus ingles. En la solapa del viento me viene el desvarío

fantasmal de la desnudez, el ciprés del traspatio que se enreda

en mi aliento, la neblina a secas entre las hojas y las piedras.

Hay un juego perverso del sonido en los poros, un vaso de carne

frente a mis ojos, una pared sin alas que me desampara y no alumbra.

Así transcurre mi sombra, mientras vela el hundimiento

entre rendijas, esta manera de ser del espejo entre espinas antiguas.

Si tan solo existieras en mi despojo, oscuro deseo de la espera.

Si tan solo vinieras a sangrar junto a mi esta música tibia y volátil,

el paladar, en un instante, sería el peldaño para encontrar el camino.

El árbol de la soledad se ha vuelto un centinela adusto.

En lo humano que soy, pienso en la humedad que se construye

en los prostíbulos, en esa semilla extraña del fuego en la entraña.

A lo lejos se oye la ráfaga de agua sin pudor caer sobre la tierra.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


NIT PERLLONGADA DEL PENSAMENT│ NOCHE PROLONGADA DEL PENSAMIENTO

Imagen FB de Pere Bessó




NIT PERLLONGADA DEL PENSAMENT

 

 

Mossegava els calcetins degollats del vòmit als afores del cel.

Era tortura inventariar els fils de saliva negra de la tortura

d’aquests dies destinats i condemnats a la perversitat: pujaven

i baixaven els fluids consumits per la mort, la pesta de la ira,

els colps de pit obert a l’agitació d’una tempesta nocturna

de parpelles enmig de la serp del somni de la darrera boira

recolzada a la porta de l’abisme de la memòria.

Plorava mentre obria l’ull del somnambulisme entre els assots

del pudor i els encaixos de llavors com una esfinx d’humida bellesa

postrada en els joncs de l’horitzó.

Ací, les estranyes males herbes mirant-nos immòbils, ganivets, fantasmes,

armaris de paret, nens amb històries amargues, putes més humanes, dolces,

que els meus braços i tots els rostres feridors mossegant la respiració.

Al pit hi ha cementiris i incestos, fantasmes d’una estranya veritat

i petites perruqueries d’ossades i foscos reflectors.

A estones els pensaments de gat salvatge, apareixent del no-res,

o petrificant-se en el cordó umbilical dels engolidors.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

NOCHE PROLONGADA DEL PENSAMIENTO

 

 

Mordía los calcetines degollados del vómito en las afueras del cielo.

Era tortura inventariar los hilos de saliva negra de la tortura

de esos días destinados y condenados a la perversidad: subían

y bajaban los fluidos consumidos por la muerte, la peste de la ira,

los golpes de pecho abierto en la agitación de una tempestad nocturna

de párpados en medio de la serpiente del sueño de la última bruma

recostada en la puerta del abismo de la memoria.

Lloraba mientras abría el ojo del sonambulismo entre los azotes

del pudor y los encajes de entonces como una esfinge de húmeda belleza

postrada en los juncos del horizonte.

Aquí, las extrañas malezas mirándonos inmóviles, cuchillos, fantasmas,

alacenas, niños con historias amargas, putas más humanas, dulces,

que mis brazos y todos los rostros hirientes mordiendo la respiración.

En el pecho hay cementerios e incestos, fantasmas de una extraña verdad

y pequeñas peluquerías de osamentas y oscuros reflectores.

A ratos los pensamientos de gato montés, apareciendo de la nada,

o petrificándose en el cordón umbilical de los tragantes.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga