UNA FINESTRA GROGA

Imagen FB de Pere Bessó

UNA FINESTRA GROGA

Una finestra groga davant dels ulls de la vesprada, obri la seua multitud de veus, així avança el bosc que s’amuntega al meu pit, o els cavalls d’aigua que renillen al tòrax. Damunt de la fullaraca, la clorofil·la del silenci i la seua impotència de velams i la seua letargia incommovible. Excepte el ganivet dels batecs tot és petri com la mirada que no mira el pern del neguit. Cap al suc desflocat de la claredat, una volta de polsos rendits es torna ràfega supurant. Ací, un grapat d’anys trencats.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

UNA VENTANA AMARILLA

Una ventana amarilla frente a los ojos de la tarde, abre su muchedumbre de voces, así avanza el bosque que se agolpa en mi pecho, o los caballos de agua que relinchan en el tórax. Sobre la hojarasca, la clorofila del silencio y su impotencia de velámenes y su letargo inconmovible. Salvo el cuchillo de los latidos todo es pétreo como la mirada que no mira el perno de la desazón. Hacia el zumo desflocado de la claridad, una bóveda de pulsos rendidos se vuelve ráfaga supurante. Ahí, un puñado de años rotos.

.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga

AQUELLS EREN FREDS HIVERNALS

Imagen FB de Pere Bessó

AQUELLS EREN FREDS HIVERNALS

Aquells eren freds hivernals. Enmig de la neu West Des Moines, vastes arbredes blanques, sense sol, sense ànima, llevat de l’ombra grisa de l’alé. (Potser la còpula tocant el cel amb el niu balb en els seus batecs. Neu i pins tancant l’entranya.) A estones, el sanglot cec dels trens i un fogó de nostàlgies en el desgel. En Cedar Falls els ocells de l’angoixa tenen ànsies de mort i remolquen els ecos de l´arc del cel. Sense mirar descendesc a un fonògraf d’humitats més enllà on les arrugues de l’espuma s’esvaneixen. Més enllà de Storm Lake, el fantasma del temps com un plugim a la gola.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

AQUELLOS ERAN FRÍOS INVERNALES

Aquellos eran fríos invernales. En medio de la nieve West Des Moines, vastas arboledas blancas, sin sol, sin alma, salvo la sombra gris del aliento. (Tal vez la cópula tocando el cielo con el nido aterido en sus latidos. Nieve y pinos cerrando la entraña.) A ratos, el sollozo ciego de los trenes y un fogón de nostalgias en el deshielo. En Cedar Falls los pájaros de la congoja tienen ansias de muerte y remolcan los ecos del arco iris. Sin mirar desciendo a un fonógrafo de humedades más allá donde las arrugas de la espuma se desvanecen. Más allá de Storm Lake, el fantasma del tiempo como una llovizna en la garganta.

Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019

©André Cruchaga