lunes, 7 de noviembre de 2022

LESIÓN VENIAL EN LA ROSADA│ LESIÓN VENIAL EN EL ROCÍO

Obra pictórica de Joan Mitchell

LESIÓN VENIAL EN LA ROSADA

 

Enmig dels dòcils fils d’ocells de paper, el somni de conquerir el no-res, aqueix gram sòrdid dels núvols davant dels nostres ulls. De vegades em resulta gratificant i irresistible la bijuteria dels fòssils, una llàgrima filosa en el fem del tercer dia sagnant d’esperança. A ver dir mai no tinguí majors pretensions a la innocència d’una mossegada de cuixes, a la garriga hirsuta de la flama pujant des dels peus. Vostè sap que a certa altura del seu cos hi ha un oasi, una rosa degollada en la feresa, una llengua comuna que tolerem mentre aplega el naufragi. En la hipnosi del vent sobre la pedra avança l’ombra de l’Au Phènix quasi nupcial en la branca de l’estiu del vestigi. En aquesta angoixa negra i venial, li faig un cluc d’ulls a l’escot de l’aigua que flueix en dicció líquida.

.

Poema d’ANDRÈ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

LESIÓN VENIAL EN EL ROCÍO

 

En medio de los dóciles hilos de pájaros de papel, el sueño de conquistar la nada, esa grama sórdida de las nubes frente a nuestros ojos. A veces me resulta gratificante e irresistible la bisutería de los fósiles, una lágrima filosa en la basura del tercer día sangrante de esperanza. A decir verdad nunca tuve mayores pretensiones a la inocencia de un mordisco de muslos, a la breña hirsuta de la flama subiendo desde los pies. Usted sabe que a cierta altura de su cuerpo hay un oasis, una rosa degollada en la fiereza, una lengua común que toleramos mientras llega el naufragio. En la hipnosis del viento sobre la piedra avanza la sombra del Ave Fénix casi nupcial en la rama del veneno del vestigio. En esta congoja negra y venial, le hago un guiño al escote del agua que fluye en dicción líquida.

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga