Imagen cogida de la red
OCELLS DISSECATS
Com els ocells dissecats en l’envelliment de la fusta, les artèries
cremades i els durs esquelets de l’ombra en les temples.
Marxe cap a les fronteres del vent. Creixen pertot les pors acumulades,
els
papers bruts i la inflació de l’economia global.
Sempre hi ha més preguntes quan avancen les fogonades de la foscor
cap a l’horitzó. Des de la seua pròpia llengua, cadascú paga els seus prèstecs,
els fons de la respiració,
els pulmons abans que muira la realitat. El sol de puntetes de l’abisme.
(Tot és com passa: esvaïdes moren les malenconies, a tu els ulls grocs
Sempre hi ha més preguntes quan avancen les fogonades de la foscor
cap a l’horitzó. Des de la seua pròpia llengua, cadascú paga els seus prèstecs,
els fons de la respiració,
els pulmons abans que muira la realitat. El sol de puntetes de l’abisme.
(Tot és com passa: esvaïdes moren les malenconies, a tu els ulls grocs
de la llengua, l’escuma cavada en
l’ocell, la destral indòcil dels escorpins.
Per a tu, l’ala
xiuladora de la soledat
sobre aquesta terra de difícil tendresa, —terra de l’ocell fòssil en l’àmfora
sobre aquesta terra de difícil tendresa, —terra de l’ocell fòssil en l’àmfora
On l’alta nit es
dreça i remuga cap al remot de la fossa.)
Sempre hi ha una primera il·lusió. Jo tinc la meua; és dir, la tinguí.
Cremats en el costat els records, volàtils les teranyines, només la demència
i els seus udolaments amb mi. Només aquests ocells implacables de cendra.
Què he aprés de la veu il·limitada del darrer atles mort, de l’imaginari
de l’unt, o de l’arquitectura dels clavells en fuita.
Hi ha jardins hipotecats semblants a l’asfalt i tobogans paral·lels a tuguris,
i dies d’agües brutes mossegant polsegueres. (Com acotxe el fred,
des que no hi ha rebotiga per a practicar-me l’eutanàsia? —entre polls
i llémenes, un aprén com l’ocell a refugiar-se en la nit.)
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ
Sempre hi ha una primera il·lusió. Jo tinc la meua; és dir, la tinguí.
Cremats en el costat els records, volàtils les teranyines, només la demència
i els seus udolaments amb mi. Només aquests ocells implacables de cendra.
Què he aprés de la veu il·limitada del darrer atles mort, de l’imaginari
de l’unt, o de l’arquitectura dels clavells en fuita.
Hi ha jardins hipotecats semblants a l’asfalt i tobogans paral·lels a tuguris,
i dies d’agües brutes mossegant polsegueres. (Com acotxe el fred,
des que no hi ha rebotiga per a practicar-me l’eutanàsia? —entre polls
i llémenes, un aprén com l’ocell a refugiar-se en la nit.)
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ
PÁJAROS DISECADOS
Como los pájaros disecados en el
envejecimiento de la madera, las arterias
quemadas y los duros esqueletos
de la sombra en las sienes.
Parto hacia las fronteras del
viento. Crecen, por doquier, los miedos acumulados,
los papeles sucios y la
inflación de la economía global.
Siempre hay más preguntas cuando
avanzan los fogonazos de la oscuridad
hacia el horizonte. Desde su
propia lengua, cada quien paga sus empréstitos,
los fondos de la respiración,
los pulmones antes que muera la realidad.
El sol de puntillas del abismo.
(Todo es como sucede: desvaídas mueren las melancolías, a vos los
ojos amarillos
de la lengua, la espuma cavada en el pájaro, el hacha indócil de
los escorpiones.
Para vos, el ala silbadora de la soledad
sobre esta tierra de difícil ternura, —tierra del pájaro fósil en
el ánfora
donde la alta noche, se yergue y rumia hacia lo remoto de la
fosa.)
Siempre existe una primera
ilusión. Yo tengo la mía, es decir la tuve.
Quemados en el costado los
recuerdos, volátiles las telarañas, solo la demencia
y sus aullidos conmigo. Solo
estos pájaros implacables de ceniza.
Qué he aprendido de la voz
ilimitada del último atlas muerto, del imaginario
del tizne, o de la arquitectura
de los claveles en huida.
Hay jardines hipotecados idénticos
al asfalto y toboganes paralelos a tugurios,
y días de aguas sucias mordiendo
polvaredas. (¿Cómo arropo el frío,
después que no hay trastienda para practicarme la eutanasia?
—entre piojos
y liendres, uno aprende como el pájaro a guarecerse en la noche.)
Barataria,
20.VI.2015