OCELLS DISSECATS

Imagen cogida de la red

OCELLS DISSECATS

Com els ocells dissecats en l’envelliment de la fusta, les artèries
cremades i els durs esquelets de l’ombra en les temples.
Marxe cap a les fronteres del vent. Creixen pertot les pors acumulades,

els papers bruts i la inflació de l’economia global.
Sempre hi ha més preguntes quan avancen les fogonades de la foscor
cap a l’horitzó. Des de la seua pròpia llengua, cadascú paga els seus prèstecs,
els fons de la respiració, 
els pulmons abans que muira la realitat. El sol de puntetes de l’abisme.
(Tot és com passa: esvaïdes moren les malenconies, a tu els ulls grocs

de la llengua, l’escuma cavada en l’ocell, la destral indòcil dels escorpins.

Per a tu, l’ala xiuladora de la soledat
sobre aquesta terra de difícil tendresa, —terra de l’ocell fòssil en l’àmfora

On l’alta nit es dreça i remuga cap al remot de la fossa.)
Sempre hi ha una primera il·lusió. Jo tinc la meua; és dir, la tinguí.
Cremats en el costat els records, volàtils les teranyines, només la demència
i els seus udolaments amb mi. Només aquests ocells implacables de cendra.
Què he aprés de la veu il·limitada del darrer atles mort, de l’imaginari
de l’unt, o de l’arquitectura dels clavells en fuita.
Hi ha jardins hipotecats semblants a l’asfalt i tobogans paral·lels a tuguris,
i dies d’agües brutes mossegant polsegueres. (Com acotxe el fred,
des que no hi ha rebotiga per a practicar-me l’eutanàsia? —entre polls
i llémenes, un aprén com l’ocell a refugiar-se en la nit.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

PÁJAROS DISECADOS

Como los pájaros disecados en el envejecimiento de la madera, las arterias

quemadas y los duros esqueletos de la sombra en las sienes.

Parto hacia las fronteras del viento. Crecen, por doquier, los miedos acumulados, 

los papeles sucios y la inflación de la economía global.

Siempre hay más preguntas cuando avanzan los fogonazos de la oscuridad

hacia el horizonte. Desde su propia lengua, cada quien paga sus empréstitos,

los fondos de la respiración,

los pulmones antes que muera la realidad. El sol de puntillas del abismo.

(Todo es como sucede: desvaídas mueren las melancolías, a vos los ojos amarillos 

de la lengua, la espuma cavada en el pájaro, el hacha indócil de los escorpiones. 

Para vos, el ala silbadora de la soledad

sobre esta tierra de difícil ternura, —tierra del pájaro fósil en el ánfora

donde la alta noche, se yergue y rumia hacia lo remoto de la fosa.)

Siempre existe una primera ilusión. Yo tengo la mía, es decir la tuve.

Quemados en el costado los recuerdos, volátiles las telarañas, solo la demencia

y sus aullidos conmigo. Solo estos pájaros implacables de ceniza.

Qué he aprendido de la voz ilimitada del último atlas muerto, del imaginario

del tizne, o de la arquitectura de los claveles en huida.

Hay jardines hipotecados idénticos al asfalto y toboganes paralelos a tugurios,

y días de aguas sucias mordiendo polvaredas. (¿Cómo arropo el frío,

después que no hay trastienda para practicarme la eutanasia? —entre piojos

y liendres, uno aprende como el pájaro a guarecerse en la noche.)

Barataria, 20.VI.2015