martes, 12 de febrero de 2019

GEOGRAFIA DE LA SOSPITA

Imagen FB de Pere Bessò





GEOGRAFIA DE LA SOSPITA




Per la boca, el toll de paraules inútils, els pretèrits
que traspuen astorats el volum de les consignes de l’odi.
Res de nou en aquesta geografia empouada en la sospita.
Res de nou en la duplicitat de les desraons, en l’ornament
crític dels caps sense horitzó cert.

A la invocació no es distingeixen els excessos cecs de l’esdevenir,
ni la novel·la negra on es maleeixen els dies.

Damunt de la taula hi ha tenebrosos ganivets i goles desesperades,
i trossos de foscor resplendent.
Cauen els somnis malalts d’insomni i de clandestinitats
vehements i desencontres: no hi ha afrodisíacs per a rentar meteors, 
ni arrels que sostinguen la saliva del moment.

Algú des de la foscor crema les portes i els ulls.
En la filagarsa d’argila, el ferment o la bromera
dels cansaments de la història, els carnissers de la por.

Supose que no cal signar autògrafs davant de la nova
matrona de lavabos, amb tot i el risc de les animositats.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




GEOGRAFÍA DE LA SOSPECHA





Por la boca, el charco de palabras inútiles, los pretéritos 
que exudan azorados el volumen de las consignas del odio.
Nada nuevo en esta geografía empozada en la sospecha.
Nada nuevo en la duplicidad de las sinrazones, en el ornamento
crítico de las cabezas sin horizonte cierto.

En la invocación no se distinguen los excesos ciegos del devenir,
ni la novela negra donde se maldicen los días.

Sobre la mesa hay tenebrosos cuchillos y desesperadas gargantas,
y trozos de oscuridad resplandeciente.
Caen los sueños enfermos de insomnio y de clandestinidades
vehementes y desencuentros: no hay afrodisíacos para lavar
meteoros, ni raíces que sostengan la saliva del momento.

Alguien desde la oscuridad quema las puertas y los ojos.
En la hilacha de arcilla, el fermento o el espumarajo
de los cansancios de la historia, los carniceros del miedo.

Supongo que no es necesario firmar autógrafos ante la nueva
matrona de lavabos, con todo y el riesgo de las animosidades.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

MONÒLEG

Imagen FB de Pere Bessò






MONÒLEG




I els meus ulls ploren davant de les úlceres del dolor i del metall del cel.
La meua memòria sempre juga a l’encant dels desencontres.
En la dent postissa de la felicitat, els espills mai no envelleixen,
Ni tan sols en aquell monòleg de màscares mastegant gengibre,
o fent a dues boques el submarí.
Després cavalque en l’engonal aguda dels agullons,
en l’èter sencer del dia o en opioide de la meua infància actual.
Rares vegades isc il·lés de la meua consciència,
Dels acostumats funerals de l’horror que mai no acaben,
del pol·len esmicolat en el peix del sil·labari.

És clar que en la foscor descansa el cel entre escopinades,
agres de penyals i vapors.
Desconec si és Mateu, Joan, Pere, Lluc, el personatge estrany
en la meua ànima, el que espurneja en la distància,
d’aquest tròpic travessat per la follia.

A mi em sembla hostil el parrac, l’abandó i la domesticació.
És terrible quan les sabates manquen de prou fúria,
o no és a prop l’oblit, ni la teua imatge a la meua pell,
ni el vertader alleujament per a davallar a l’infern.

Quan acabarà tot el miserable, segurs que reposarà la meua butxaca.
I deixaran de roure’m les absències.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





MONÓLOGO




Y mis ojos lloran frente a las úlceras del dolor y al metal del cielo.
Mi memoria siempre juega al encanto de los desencuentros.
En el diente postizo de la felicidad, los espejos jamás envejecen,
ni siquiera en aquel monólogo de máscaras masticando jengibre,
o haciendo a dos bocas el submarino.
Luego cabalgo en la ingle aguda de los aguijones,
en el éter entero del día o en opioide de mi infancia actual.
Raras veces salgo ileso de mi conciencia,
de los habituales funerales del horror que nunca acaban,
del polen trizado en el pez del silabario.

Claro que en la oscuridad descansa el cielo entre escupitajos,
agrios de peñascos y vapores.
Desconozco si es Mateo, Juan, Pedro, Lucas, el personaje extraño
en mi alma, el que centellea en la distancia,
de este trópico atravesado por la locura.

A mi me parece hostil el harapo, el abandono y la domesticación.
Es terrible cuando los zapatos carecen de la furia suficiente,
y no está cerca el olvido, ni la imagen tuya sobre mi piel,
ni el verdadero alivio para descender al infierno.

Cuando acabe todo lo miserable, seguro reposará mi bolsillo.
Y dejarán de roerme las ausencias.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga

RETÒRICA DE LA FOSCOR

Imagen FB de Pere Bessò





RETÒRICA DE LA FOSCOR




Cada absència ha sigut com una llàgrima d’agulles de cap penjant
del missal de granit de certs silencis.

(I no d’una pintura de Monet o Cezanne, o Edgar Degas.)

A la vorera de l’asfalt, els pulmons rebregats per la monotonia;
Naufraga el firmament de la tendresa en la corda anodina
de les trones: sempre acostuma a ser absorbent el cor
dels que no comprenen la fatiga
i s’agenollen amb desesperació com un cementiri de precs.

Més d’un porta deserts arcaics al seu pit;
i vessa fantasma o incerteses o paraules fecals
i envellides: la retòrica de la foscor acostuma a ser lamentable.

Em marege davant de certes consignes i confessions a ultrança.
Davant del part de la història, només la meua perplexitat.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RETÓRICA DE LA OSCURIDAD




Cada ausencia ha sido como una lágrima de alfileres colgando
del misal de granito de ciertos silencios.

(Y no de una pintura de Monet o Cezanne, o Edgar Degas.)

Al borde del asfalto, los pulmones estrujados por la monotonía;
Naufraga el firmamento de la ternura en la cuerda anodina
se los púlpitos: siempre suele ser absorbente el coro
de quienes no entienden la fatiga
y se arrodillan con desesperación como un cementerio de ruegos.

Mas de alguno lleva desiertos arcaicos en su pecho;
y vomitan fantasma o incertidumbres o palabras fecales
y envejecidas: la retórica de la oscuridad suele ser lamentable.

Me mareo ante ciertas consignas y confesiones a ultranza.
Ante el parto de la historia, solamente mi perplejidad.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019
©André Cruchaga