martes, 19 de noviembre de 2019

EN AQUELLS BOSCOS

Imagen FB de Pere Bessó





EN AQUELLS BOSCOS




Al pie —no tanto ya, del temor, grave— fía su
intento; y, tímida, en la umbría,
cama de campo y campo de batalla…
Luis de Góngora




Allà en aquells boscos, la tinta verda dels trens: caminar al voltant dels rails mentre el destí s’encabota a no ser fum, ni aquest gris bla que de vegades habita els espills. Crepita l’aigua del tòrax damunt de les fulles dels xiprers; i també, les ombres dels metalls que ens fereixen i aquella cançó blana despresa de la boca. Del costat de ponent de Cow Creek, aquesta altura del vol que ens somia en l’ala. Res no ens empatxa de tocar la proximitat del pressentiment i de fer urgent la despulla damunt de la fullaraca.
.
.



EN AQUELLOS BOSQUES




Al pie —no tanto ya, del temor, grave— fía su
intento; y, tímida, en la umbría,
cama de campo y campo de batalla…
Luis de Góngora




Allá en aquellos bosques, la tinta verde de los trenes: caminar alrededor de los rieles mientras el destino se empeña en no ser humo, ni ese gris blando que a veces habita los espejos. Crepita el agua del tórax sobre las hojas de los cipreses; y también, las sombras de los metales que nos hieren y aquella canción blanda desprendida de la boca. Del lado poniente de Cow Creek, esa altura del vuelo que nos sueña en el ala. Nada nos impide tocar la cercanía del presentimiento y hacer urgente el despojo sobre la hojarasca.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga

ACÍ ALS SOMNIS ANHELATS

Imagen FB de Pere Bessó




ACÍ ALS SOMNIS ANHELATS




Ací, vós, en tot el que els somnis anhelen. Mai no calla la sonoritat del silenci, ni el crit indicible dels espills, ni l’erm amb la seua carn estèril, ni la campanada imminent de l’anyil en els ocells. Una gota de llum ofega els meus disgustos, un fred d’incendis em deixa estupefacte: en el psalm de l’esperma, l’estany amb les seues baules posseïdes articula les seues crues esquerdes. Ja sense armadura, un mugró d’aquarel·les modula la respiració del laberint. Després, la memòria dels automatismes i els vèrtexs despullats del temps.
.
.



AQUÍ EN LOS SUEÑOS ANHELADOS




Aquí, vos, en todo lo que los sueños anhelan. Nunca calla la sonoridad del silencio, ni el grito indecible de los espejos, ni el páramo con su carne estéril, ni la campanada inminente del añil en los pájaros. Una gota de luz ahoga mis sinsabores, un frío de incendios me deja estupefacto: en el salmo de la esperma, el estanque con sus eslabones posesos articula sus crudas grietas. Ya sin armadura, un pezón de acuarelas modula la respiración del laberinto. Después, la memoria de los automatismos y los vértices despojados del tiempo.
.
Del libro: “Metáfora del desequilibrio”, 2019
©André Cruchaga