QUADERN
Cada vegada es fa més imprescindible
el quadern del vent en la imatge de la tinta. Ningú no ho sap, però els
rellotges duen humitats a la mesura del meu alè. (És la paraula somorgollada que emergeix de l’instant de cada proesa
que germina tota nua enmig de la multitud.) —Uns diran que és defecte
aquest exercici del dia d’enraonar amb el silenci; d’altres —no sense cap
sorna— alçaran pregàries per a no suar el poema. En aquest punt cadascú té el
seu propi oracle. Jo, mentrestant, continue fidel als solsticis posseïts del
tall de la tinta, i al xiprer que s’albira al llindar. (A l’alt de l’eco de la tempesta mai no falten les hèlixs del cerç), i
aquesta fam que em deixen els carrers quan entren les paradoxes de la nit.
San Francisco, CA, 2013
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
.
CUADERNO
Cada vez se hace imprescindible el
cuaderno del viento en la imagen de la tinta. Nadie lo sabe, pero los relojes
traen humedades a la medida de mi aliento. (Es
la palabra sumergida que emerge del instante de cada proeza que germina desnuda
en medio de la multitud.) —Unos dirán que es defecto este ejercicio del día
de platicar con el silencio; otros —no sin alguna sorna— elevarán plegarias
para no transpirar el poema. En este punto cada quien tiene su propio oráculo.
Yo, entretanto, sigo fiel a los solsticios posesos del tallo de la tinta, y al
ciprés que se vislumbra en el umbral. (En
lo alto del eco de la tormenta nunca faltan las hélices del cierzo), y esta
hambre que me dejan las calles cuando entran las paradojas de la noche.
.
Del libro: 'Primavera de arcilla'
©André Cruchaga
