SENTINELLA
Ací, a la vora de l’alba, quasibé oblidat, el terme
cansat
del dia i la nit. Els rails ofegats de l’ànima.
I, per descomptat, les aigües resignades de la
memòria,
la història incessant dels litorals, la sang secular
de les paraules.
Ànsies, ecos, arcans: tot, sovint, només símbols, el
resquill
o la caverna, potser la fletxa en el confí de les
esquerdes.
(Un de sobte
s’abandona als conjurs i invoca discursos
i oblits, un és la
mesura del temps i la mort,
en ple brocal de
la nit la multitud de les ombres.)
San Francisco, CA, 2013
.
. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE
BESSÓ
CENTINELA
Ahí, al borde del alba, casi olvidado, el lindero
cansado
del día y la noche. Los rieles ahogados del alma.
Y, desde luego, las aguas resignadas de la memoria,
la historia incesante de los litorales, la sangre
secular de las palabras.
Ansias, ecos, arcanos: todo, a menudo, sólo símbolos,
la esquirla
o la caverna, quizá la flecha en el confín de las
grietas.
(Uno de pronto se
abandona a los conjuros e invoca discursos
y olvidos, uno es
la medida del tiempo y la muerte,
en pleno brocal de
la noche la muchedumbre de las sombras.)
San Francisco, CA, 2013
.
Del libro: ‘Primavera de arcilla’
©André Cruchaga
No hay comentarios:
Publicar un comentario