viernes, 18 de septiembre de 2020

RESIGNACIÓ │ RESIGNACIÓN

                                                     ©Pintura de Alexander Zavarin 



RESIGNACIÓ

 

  

Un viejo barco abandona su viaje vacío, en el puerto,
y sin ninguna bandera.
Metin Altiok

 

  

Ja és tard per a aquest viatge ombrívol en un bosc de perills: una sonalla d’ales irromp al meu pit com un cigne que crida enmig de la nit buida. Ací, dringuen els noms que arrossega la memòria, mentre tremola la gola en el seu propi vendaval. Un tros de pecat tardeja en aquell camí al paradís, un moll de sucre arracona les meues ànsies, un rar designi martelleja les lluernes a l’altura del lletreig. Al fons de la claror de les aigües, el sender confabulat de l’abandó.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 


RESIGNACIÓN

 

  

 

Un viejo barco abandona su viaje vacío, en el puerto,
y sin ninguna bandera.
Metin Altiok

 

 

 Ya es tarde para este viaje sombrío en un bosque de peligros: una sonaja de alas irrumpe en mi pecho como un cisne que grita en medio de la noche vacía. Aquí, tintinean los nombres que arrastra la memoria, mientras tiembla la garganta en su propio vendaval. Un trozo de pecado atardece en aquel camino al paraíso, un muelle de azúcar arrincona mis ansias, un raro designio martilla las luciérnagas a la altura del deletreo. En el fondo de la claridad de las aguas, el sendero confabulado del abandono.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga

©Pintura de Alexander Zavarin



 

SOLEDAT │ SOLEDAD

 

Imagen FB de Pere Bessó




SOLEDAT

  


Al llenguatge de la memòria, només un ocell que s’endinsa en la gota que s’esmuny de l’ull, en aquelles estacions perdudes a la boca: un bosc incendiari es cobreix sota un paraigües indecís, un pit mossegant-me l’ànima, una fotografia àvida d’esperes. La nit, fonda, m’obliga a trencar-me les artèries i despullar-te, a calçar la tebiesa del designi. Calle, mentre el temps s’esvaeix lentament. Calle, mentre el teu rostre estreny el meu pit. Al tall del desig, les ulleres omplin de sal aquesta tristesa amarga.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ


 


SOLEDAD

 

 

En el lenguaje de la memoria, solo un pájaro que se adentra en la gota que resbala del ojo, en aquellas estaciones perdidas en la boca: un bosque incendiario se cubre bajo un paraguas indeciso, un pecho mordiéndome el alma, una fotografía ávida de esperas. La noche, honda, me obliga a romperme las arterias y desnudarte, a calcar la tibieza del designio. Callo mientras el tiempo se desvanece lentamente. Callo mientras tu rostro aprieta mi pecho. Al filo del deseo, las ojeras llenan de sal, esta tristeza amarga.

.
Del libro: “Lejanías rotas”, 2020

©André Cruchaga