viernes, 18 de diciembre de 2020

EL MATEIX SOMNI│ EL MISMO SUEÑO

 

Imagen Pinterest



EL MATEIX SOMNI

 

 

“Amb les mateixes arrels que té un mateix somni”, deserta

la sang com de costum.

A la distància un maniquí de clandestinitat i desencontres

mossega els arbres insolubles del pit,

i, també, aquests dies, tan antics com els camins foscos

de les plantes dels peus, fetes de vents i exilis.

Un no deixa de ser un vagó de fondalades i tombes,

un sospir de pedra a la vorera del la molsa.

Allà en la W. Grayson Rd., la terra abandonada d’una llàgrima,

i les branques pobres de fulles,

a punt de l’oblit.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

EL MISMO SUEÑO

 

 

“Con las mismas raíces que tiene un mismo sueño”, deserta

la sangre como es costumbre.

A la distancia un maniquí de clandestinidad y desencuentros,

muerde los árboles insolubles del pecho,

y, también, estos días, tan antiguos como los caminos oscuros

de las plantas de los pies, hechas de vientos y exilios.

Uno no deja de ser un vagón de hondonadas y tumbas,

un suspiro de piedra al borde del musgo.

Allá en la W. Grayson Rd., la tierra abandonada de una lágrima,

y las ramas pobres de hojas,

a punto del olvido.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga


VEU LLUNYANA│ VOZ LEJANA

 

Imagen Pinterest



VEU LLUNYANA

 

 

“Algú escolta veus llunyanes”, en la dringadissa del vent

damunt de la llosa, encara que res no torne a ser música,

sinó un sender de fatigues.

Senblantment l’única manera de viure radica en el pressentiment,

en aquests funerals que un bressola en la roba del pit.

Res no dorm, per cert, en la llengua atroç de la nit,

ni tan sols l’eco de la misèria i les pors.

Un aprèn a dormir despert, mentre sonen les ferradures

de tants noms.

Sí, mentre la vigília aviva el pi dels braços.

De vegades és només boirina de tinta aquest espetec de paraules.

Segur que algun carrer remot ens lleva la son.

Ens anula fins a la sacietat.

Per cert que en les meues sabates, la vexació no és del tot

una paraula feliç, sinó un mur de sang trista.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

 

 

 

VOZ LEJANA

 

 

“Alguien escucha voces lejanas”, en el tintineo del viento

sobre la losa, aunque nada vuelva a ser música,

sino un sendero de fatigas.

Al parecer la única forma de vivir radica en el presentimiento,

en esos funerales que uno acuna en la ropa del pecho.

Nada duerme, por cierto, en la lengua atroz de la noche,

ni siquiera el eco de la miseria y los miedos.

Uno aprende a dormir despierto, mientras suenan las herraduras

de tantos nombres.

Sí, mientras la vigilia aviva el pino de los brazos.

A veces es solo neblina de tinta esta estampida de palabras.

Seguro que alguna calle remota nos quita el sueño.

Nos anula hasta la saciedad.

Por cierto que en mis zapatos, el vejamen no es del todo

una palabra feliz, sino un muro de sangre triste.

.

Del libro: “Invención de la espera”, 2020

©André Cruchaga