viernes, 6 de marzo de 2020

DES DE SEMPRE LA POLS

Imagen FB de Pere Bessó





DES DE SEMPRE LA POLS




Supón mis ojos tristes y pensativos, mudos,
viendo crecer el fuego desde hace muchos años.
José Luis Hidalgo





Des de sempre la pols devorada per les intempèries i aquesta ràbia que entra com a foguera al pit. Res no queda de les aigües falses de les pestanyes, ni tan sols aquest senyal del foc trist que corca boca i mans. Tancats els ulls, el desig d'anar-se'n cap a la placenta de la nit, perquè ací atia la cendra destemprada dels morts. Al forat de l’alba, el cavall trencat dels somnis i el seu ferment de forats.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




DESDE SIEMPRE EL POLVO




Supón mis ojos tristes y pensativos, mudos,
viendo crecer el fuego desde hace muchos años.
José Luis Hidalgo




Desde siempre el polvo devorado por las intemperies y esta rabia que entra como hoguera al pecho. Nada queda de las aguas falsas de las pestañas, ni siquiera ese atisbo del fuego triste que carcome boca y manos. Cerrados los ojos, el deseo de partir hacia la placenta de la noche porque aquí atiza la ceniza destemplada de los muertos. En el agujero del alba, el caballo roto de los sueños y su fermento de agujeros.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

FOC SECRET

Imagen FB de Pere Bessó






FOC SECRET




Nunca respondiste al clamor y me dejabas
en el miedo a la noche, fuego secreto, alta llama…
Salvador Espriu




Davant de l’arbre de foc de la meua volença, els senders ocults
d’aquell viatge: en silenci l’aigua groga de la meua presó.
Fou aquell, foc secret, momentani potser entre els meus estralls.
En l’aridesa de la desesperació la tempesta del pit repetida
com un instant de ràfegues que ningú no comprèn.
Mai no obrim els quatre costats del pany i tanmateix
ens lliurem a l’antull de totes les possibilitats, al cresol
dels vençuts, entre carrers fets per a l’oix.
Mai no restituïm la tendresa ni en els dies firats de la taula.
Mai no fou la màgia del fang la nostra millor aposta:
cada dia ens colpejà un horitzó de bromes, aquella desmesura
que només la tenen els paraigües negres de la nit i els comiats.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FUEGO SECRETO




Nunca respondiste al clamor y me dejabas
en el miedo a la noche, fuego secreto, alta llama…
Salvador Espriu




Ante el árbol de fuego de mi querencia, los senderos ocultos
de aquel viaje: en silencio el agua amarilla de mi prisión.
Fue aquél, fuego secreto, momentáneo quizás entre mis estragos.
En la aridez de la desesperación la tormenta del pecho repetida
como un instante de ráfagas que nadie comprende.
Nunca abrimos los cuatro costados de la cerradura y sin embargo
nos rendimos al antojo de todas las posibilidades, al candil
de los vencidos, entre calles hechas para la náusea.
Nunca restituimos la ternura ni en los días feriados de la mesa.
Nunca fue la magia del barro nuestra mejor apuesta:
cada día nos golpeó un horizonte de brumas, esa desmesura
que sólo la tienen los paraguas negros de la noche y los adioses.

Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga