viernes, 27 de julio de 2018

SET DEL COS

Imagen FB de Pere Bessó





SET DEL COS




Nua la set del cos en la seua història d’ombra i silenci: una esquerda de buits baixa buscant la ribera dels trens. (Enmig de l’espill, la infantesa i el seu àvid desvari de joguets. Aquella paraula o llum transitòria de l’ull principiant.)

Ha mort tot. Cada cosa comença a desprendre cendra. (La teua boca i la tremolor que ens ajuntava, el vol i aquest despertar a soles; el dol i la pluja a l’esquena. Sí, els meus ulls resten en cada paraula que mor, en aquesta distància que mai no ens perdona.)

Entre ahir i hui em sobreviu el teatre i la fam agonitzant del calendari i més d’alguna execució a què ens remet l’espill.

A vegades fa por tanta set acumulada, potser perquè les clivelles mai no acaben de tancar-se. Només sé que enfollesc a l’ensopegada del precipici. (Sempre em crema el despietat de la teua gruta.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SED DEL CUERPO




Desnuda la sed del cuerpo en su historia de sombra y silencio: una grieta de vacíos baja buscando la ribera de los trenes. (En medio del espejo, la niñez y su ávido desvarío de juguetes. Aquella palabra o luz transitoria del ojo principiante.)

Ha muerto todo. Cada cosa empieza a desprender ceniza. (Tu boca y el temblor que nos unía, el vuelo y este despertar a solas; el luto y la lluvia sobre mis hombros. Sí, mis ojos están en cada palabra que muere, en esa distancia que nunca nos perdona.)

Entre ayer y hoy me sobrevive el teatro y el hambre agonizante del calendario y más de alguna ejecución a la que nos remite el espejo.

A veces da miedo tanta sed acumulada, acaso porque les grietas nunca acaban de cerrarse. Sólo sé que enloquezco a los traspiés del precipicio. (Siempre me quema lo despiadado de tu gruta.)

De “Poemas del descreimiento”, 2018.
©André Cruchaga