GOIG TRIST

Imagen FB de Pere Bessó

GOIG TRIST

Quant goig trist en el silenci de les meues venes. En el fosc, el tòrax interromput per la calma fugaç de la memòria. Les distàncies assimilen les meues precarietats, aquests ulls lluny de la meua boca oberta, l’evidència confiada de la pell, a la vora d’una llàgrima. (Mira el tronc d’arbre de la vesprada i el goig amarg del foc que hi consumeix. Supose que ja la plenitud és desconhort en qualsevol racó de l’escriptura. Avui només hi ha records de la lluna de carn de l’hivern i anèmia en el sosteniment.)
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

GOZO TRISTE

Cuánto gozo triste en el silencio de mis venas. En lo hosco, el tórax interrumpido por la fugaz calma de la memoria. Las distancias asimilan mis precariedades, esos ojos lejos de mi boca abierta, la evidencia confiada de la piel, a la orilla de una lágrima. (Mira el tronco de árbol de la tarde y el gozo amargo del fuego que consume. Supongo que ya la plenitud es desconsuelo en cualquier rincón de la escritura. Hoy, sólo hay recuerdos de la luna de carne del invierno y anemia en el sustento.)

.
Del libro “Vallejo dream”, 2019

©André Cruchaga