sábado, 29 de febrero de 2020

PRESAGI DE L’ANGOIXA

Imagen FB de Pere Bessó





PRESAGI DE L’ANGOIXA




Ja només em resta el gebre de la suor de tots aquells dies.
Portem al llom la tragèdia dels taüts i la foscor
d’una tragèdia: crit a la paret de foc de la rosa,
o sobre els guants tombats a la meua boca.
davant de la túnica de les fúries, els barrots secs de l’esperança.
—Ara ja no mencione la cremada de peixos en la pell,
ni el sofre de la teua sang als meus braços, ni la terra que ens espera
per igual, en l’hora onzena del tall.
Camine tot sol i en silenci posant l’altra galta. Cessa la llum.
Camine amb les meues sabates mortals cap al maig del meu natalici.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




PRESAGIO DE LA ANGUSTIA




Ya solo me queda la escarcha del sudor de todos aquellos días.
Llevamos a cuestas la tragedia de los ataúdes y la oscuridad
de una tragedia: grito sobre la pared de fuego de la rosa,
o sobre los guantes tumbados en mi boca.
frente a la túnica de las furias, los barrotes secos de la esperanza.
—Ahora ya no menciono la quemadura de peces en la piel,
ni el azufre de tu sangre en mis brazos, ni la tierra que nos espera
por igual, en la hora undécima del filo.
Voy solo y en silencio poniendo la otra mejilla. Cesa la luz.
Voy con mis zapatos mortales, hacia el mayo de mi natalicio.

.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga

ALEGRIA FINIDA

Imagen FB de Pere Bessó





ALEGRIA FINIDA




Hi ha carrers sords en mig de la cridòria de la cendra. Hi ha carrers trencats en la turgència del foc, abraçades sordes que tiben l’alè. Hi ha carrers d’escuma en la remor dels ulls, ombres asfixiants en les mans ensordides. Hi ha carrers estelats com la nit sense pestanyes i un batec mort per la por que avança en una fletxa d’abismes. Hi ha un país trist que gemega marcit d’ales.

.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ALEGRÍA FENECIDA




Hay sordas calles en medio del griterío de la ceniza. Hay calles rotas en la turgencia del fuego, sordos abrazos que tenzan el aliento. Hay calles de espuma en el rumor de los ojos, asfixiantes sombras en las manos ensordecidas. Hay calles estrelladas como la noche sin pestañas y un latido muerto por el miedo que avanza en una flecha de abismos. Hay un país triste que gime marchito de alas.
.
Del libro: Umbral de la sospecha, 2020.
©André Cruchaga