martes, 1 de enero de 2019

STARBUCKS

Imagen FB de Pere Bessó





STARBUCKS




Entre l’artifici alat dels corbs, un Starbucks amb les seues llums moribundes i aquesta olor a abisme condensat. A l’avinguda Briggsmore, aquell groc flemàtic de les cuques de llum i un bar als cantons del subconscient al punt de dispersar les parpelles. Després les cabòries dels dies plujosos que s’hi enfonsen. Alguna cosa passà que les imatges començaren a fer-se perpetu tatuatge.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




STARBUCKS




Entre el artificio alado de los cuervos, un Starbucks con sus luces moribundas y ese olor a condensado abismo. Sobre la Briggsmore Ave., aquel amarillo flemático de las luciérnagas y un bar en las esquinas del subconsciente al punto de dispersar los párpados. Luego las cavilaciones de los días lluviosas que se desmoronan. Algo sucedió que las imágenes empezaron a hacerse perpetuo tatuaje.
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

TRÀNSIT VESSAT

Imagen FB de Pere Bessó





TRÀNSIT VESSAT




De tant llegir el diccionari dels carrers, m’atrevesc a caminar
i a desviure’m en el jute dels crepuscles.
Amb les nostres flassades hem alçat parets i l’inefable.
De vegades la constel·lació de l’agonia és una flor emmidonada:
Ens envaeix el baf i les fams que ens cremen
en travessar-nos les andanes d’aquesta ciutat que raja arna.
—Ningú no ens mira perquè som espectres enmig
de la fullaraca i la boirina iracunda de furgons foscos.
Ací fa fred quan estem a punt de perdre la memòria:
només una polzada de llum emergeix de les finestres,
només una gota de suor ens sadolla la set. Ara, ens pesa la tristesa
.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TRÁNSITO DERRAMADO




De tanto leer el diccionario de las calles, me atrevo a caminar
y a desvivirme en el yute de los crepúsculos.
Con nuestras cobijas hemos levantado paredes y lo indecible.
A veces la constelación de la agonía es una flor almidonada:
Nos invade el vaho y las hambres que nos queman
al atravesarnos los andenes de esta ciudad que chorrea polilla.
—Nadie nos mira porque somos espectros en medio
de la hojarasca y la neblina iracunda de furgones oscuros.
Aquí hace frío cuando estamos a punto de perder la memoria:
sólo una pulgada de luz emerge de las ventanas,
sólo una gota de sudor nos sacia la sed. Ahora, nos pesa la tristeza.
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

ESPILL DE MEMÒRIA

Imagen FB de Pere Bessó





ESPILL DE MEMÒRIA




Davant de la finestra, el colp d’aromes en els queixals
i l’ala del sens fi fregant les temples; des de l’altura es perpetuen
els ocells: canvie la meua soledat pel rierol de certes fotografies,
l’ull d’aigua infla el ganivet i el venta com una carícia
subtil cremant en la boca.
Desmaiats els braços he caminat per Paradise road.
Cau la vesprada i es desfà de qualsevol manera, des del baix
i l’alt, el riure retorçat es cou en les andanes
on les mosques respiren les clavegueres de la ciutat.
Per mil raons un s’amaga darrere de l’ombra dels arbres,
Darrere dels còdols rentats per l’oblit.
De vegades l’instint arremolina les passions, les retrata de genolls,
les mossega fins a maleir tant transeünt.
Davant de cada vesprada o nit, el tron de les al·lucinacions.
Ens esgarrifa la pal·lidesa de la roba en l’espill, les pregàries
polsoses de les maletes.
Les estrelles disfressades de campanes, a la vora de la follia.
El teu cos desmesurat de fam espera la meua nuesa.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït del romanés al català per PERE BESSÓ





ESPEJO DE MEMORIA




Ante la ventana, el golpe de aromas en las mochetas
y el ala del sinfín rozando las sienes; desde la altura se perpetúan
los pájaros: cambio mi soledad por el arroyo de ciertas fotografías,
el ojo de agua hincha el cuchillo y lo abanica como una caricia
sutil ardiendo en la boca.
Desmayado los brazos he caminado sobre Paradise road.
Cae la tarde y se deshace de cualquier manera, desde lo bajo
y lo alto, la risa retorcida se cuece en los andenes
donde las moscas respiran las alcantarillas de la ciudad.
Por mil razones uno se esconde detrás de la sombra de los árboles,
detrás de los guijarros lavados por el olvido.
A veces el instinto arremolina las pasiones, las retrata de rodillas,
las muerde hasta maldecir a tanto transeúnte.
Ante cada tarde o noche, el trono de las alucinaciones.
Nos estremece la palidez de la ropa en el espejo, las plegarias
polvorientas de las maletas.
Las estrellas disfrazadas de campanas, al borde de la locura.
Tu cuerpo desmedido de hambre espera mi desnudez.
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga