viernes, 9 de febrero de 2018

OMBRES ABISSALS

Imagen cogida del FB de Pere Bessó






OMBRES ABISSALS




A anegar desde acuosas preñeces
la diaria enemistad de la vida.
Carlos Martínez Rivas



Després de les gerres, després del so negre
de la terra, la flassada erma d’espills, 
la llinosa en la nit. 
Han anat despareixent els cossos sencers i 
tenim, en canvi, 
ombres com les ulleres de la història; 
em desfaig l’ull en la balda dels asassins a sou, 
negre vent d’ombres després de la tempesta. 

Mai no poguí llevar de l’atri de les temples, 
l’epidermis suorosa de les dolçaines, 
l’amagatall minat pels malls, 
els olis del bosc per a confondre l’olfacte; 
en algun lloc on dormí, 
pujaren els insectes al cos, 
deixaren anar rars fluids en l’horitzó. 

Un home com jo, 
és acostumat a viure entre morts:
encara duc en els costats respiracions de cendra, 
insectes que han pujat a la mendicitat del meu cos, 
aixetes sebolides en nínxols improvisats, 
arbres substituïts per frondes d’agulles de cap. 

—En cada gual que fiu durant la marxa, 
els bous lleparen la sal de les meues mans, 
mentre la boca engolí 
tot el fum dels equinoccis; 
així embriagà la llum els meus porus oberts a la urbanitat, 
al paratge fondo del llot. 

Anant amunt i avall m’assaltaren les preguntes 
i mai no tinguí respostes certes, 
sempre el tallavidres enmig del filat d’aram, 
la bellesa dels dictàmens desfavorables, 
—tu, potser, 
amb la follia major de les mantes, 
el cel ras de les persianes en terra, 
l’huracà del vertigen damunt de la cal·ligrafia, 
la usura omplint les arques dels desnonats,
els que sempre exploten la pobresa. 

Sé que la història salvarà la meua respiració 
(o l’afonarà, en tot cas) a força d’abdominals; 
mentre ocorren tantes promiscuïtats, 
les marees s’han tornat volàtils, 
salada la tempesta de les pol·lucions, 
el sexe devorat pel furt d’identitats. 

M’assegure d’escapar del circ quotidià.

En cada porta abandonada, 
Hi ha un malbaratament de guitarres: claus inhabitables, 
ombres de la més adusta feligresia, 
nits assumint els peixos del tòrax i les ambigüitats, 
en el doble discurs de les tàpies. 

Així puge o baixe les escales dels soterranis, 
l’amor mig soterrat de l’hivernacle,
el crit de la catacumba a colp d’espasmes, 
visca la llibertat de les vitrines, 
del maniquí furtant-se la pietat del moviment dels astres, 
en la seua rotació d’ombra cega.

Sortosament, encara puc colpejar les finestres, 
i censurar la parsimònia
de les pupil·les davant de la implacable tortura del profund. 

No negue que de la meua boca ixen monòlegs, 
—tot i que res a veure 
amb el de Segismundo, de “La Vida es sueño”, 
potser una mica amb
“El gran teatro del mundo”: 
en l’asfíxia mor la meua saliva, 
la por als cucs que piquen a la meua porta, 
els somnis convulsos
dels monyons en el dogma reviscut. 

Pateix el país però tampoc no importa.
(Té aquesta dolor que es maldiu tots els dies;
és un extraviament més de l’estupor i la demència.)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




SOMBRAS ABISALES




A anegar desde acuosas preñeces
la diaria enemistad de la vida.
Carlos Martínez Rivas




Después de las tinajas, después del sonido negro
de la tierra, la frazada baldía de espejos, 
la linaza en la noche. 
Han ido desapareciendo los cuerpos enteros y, 
tenemos en cambio, 
sombras como las ojeras de la historia; 
desvivo el ojo en la aldaba de los asesinos a sueldo,
negro viento de sombras después de la tormenta. 

Jamás pude quitar del atrio de las sienes, 
la epidermis sudorosa de las dulzainas, 
el escondite minado por las almádanas, 
los aceites del bosque para confundir el olfato; 
en algún lugar donde dormí, 
subieron los insectos al cuerpo, 
soltaron raros fluidos en el horizonte. 

Un hombre como yo, 
está acostumbrado a vivir entre muertos:
todavía llevo en los costados respiraciones de ceniza, 
insectos que han subido a la mendicidad de mi cuerpo, 
grifos sepultados en nichos improvisados, 
árboles sustituidos por frondas de alfileres. 

—En cada vado que hice durante la marcha, 
los toros lamieron la sal de mis manos, 
mientras la boca tragó 
todo el humo de los equinoccios; 
así embriagó la luz mis poros abiertos a la urbanidad, 
al paraje hondo del cieno. 

Yendo de aquí para allá me asaltaron las preguntas 
y nunca tuve respuestas ciertas, 
siempre el cortavidrio en medio de la alambrada, 
la hermosura de los dictámenes desfavorables, 
—vos, acaso, 
con la locura mayor de las cobijas, 
el cielorraso de las persianas en el suelo, 
el huracán del vértigo sobre la caligrafía, 
la usura llenando las arcas de los desahuciados,
los que siempre explotan la pobreza. 

Sé que la historia salvará mi respiración 
(o la hundirá, en todo caso) a fuerza de abdominales; 
mientras acontecen tantas promiscuidades, 
las mareas se han vuelto volátiles, 
salada la tempestad de las poluciones, 
el sexo devorado por el robo de identidades. 

Me aseguro de escapar del circo cotidiano.

En cada puerta abandonada, 
hay desperdicio de guitarras: llaves inhabitables, 
sombras de la más adusta feligresía, 
noches asumiendo los peces del tórax y las ambigüedades, 
en el doble discurso de los tapiales. 

Así subo o bajo las escaleras de los sótanos, 
el amor semienterrado del invernadero,
el grito de la catacumba a golpe de espasmos, 
viva la libertad de las vitrinas, 
del maniquí robándose la piedad del movimiento de los astros, 
en su rotación de sombra ciega.

Por suerte, aún puedo golpear las ventanas, 
y censurar la parsimonia
de las pupilas ante la implacable tortura de lo hondo. 

No niego que de mi boca salen monólogos, 
—aunque nada que ver 
con el de Segismundo, de “La Vida es sueño”, 
quizá un poco con
“El gran teatro del mundo”: 
en la asfixia muere mi saliva, 
el temor a los gusanos que tocan a mi puerta, 
los sueños convulsos
de los muñones en el dogma revivido. 

Sufre el país pero tampoco importa.
(Tiene ese dolor al que se maldice todos los días;
es un extravío más del aturdimiento y la demencia.)


Barataria, 2011
Del libro “TRASPATIO”, 2011 (inédito).
© André Cruchaga