Imagen cogida del FB de Peré Bessó
ELS TEUS PEUS EN
L’ESPAI DE LES MEUES
PARAULES
Repasse els teus peus en l’extens espai de les paraules afegeixen viatges confessions i desigs amunteguen el batec del carrer inversemblant de no sobtar-los com infants impossibles sense sandàlies transitant en l’emoció del poema impossible no veure’ls quan juguen amb l’ànima i clar em són imprescindibles davant de la necessitat de la bellesa fidels fervorosos ignis transiten les rajoles de l’escala vespertina dels gesmils on van es lliuren a la missió d’anar entrar sense sospita sense nomenar-se sempre retornen al violí de l’alba al diari sobtat del nosaltres que masteguem quan l’horitzó se’ns torna escola incorporem els mars com en la dialèctica les contradiccions de les probabilitats tenen respostes per a totes les hores de l’absurd per a esborrar la tristesa viola el meu poema míser a voltes com un rosegó mentre dormen els llig potser perquè són un llibre audaç estranyament inoblidables des de la tauleta de nit de l’avidesa des del somrís hel·lènic de la fragància com una òpera del romanticisme barroc sobre l’ala el pols del somni s’arqueja en la seua arquitectura allí dormen els meus ulls l’aire pensat prim del camí m’és fàcil recordar-los en l’espai de les paraules trepar fervorosament al somni perfeccionar el llampec dels cossos contra qualsevol espessor són clars i lleugers plens de l’olor del destí melòdics en la plana de l’aire totals en les lletres de la meua veu delicats com una túnica perfecta certs amb el seu fragor absolut quan estan en marxa ascendeixen com una rosa en flames entre les conversacions vessen els seus passos misteriosos en l’espill devore el seu implacable ocell de llimoner el seu semblant de pàtria en descans damunt dels mobles els devora l’existència aquesta que ha sigut traçada amb signes i possibilitats de cançó em criden en el seu resplendor incorruptible em creixen el llit de vetla: ahir renasqueren en les meues feixugues nits en les meues mans de jardiner a prop de l’immens mapa de la consciència des de llavors estic cec de llum ara són inesgotables en la meua escriptura dues estrelles fixades a la meua boca ànsies d’anar en la fondària s’han tornat unànimes en aquest regne ambulant de la meua escriptura: cap al fons invente llocs on el resplendor no els marcesca en la laboriositat els teus peus ponts per a llegir el trenc d’alba
Un poema d'André Cruchaga traduït al català per Pere Bessó
TUS PIES EN EL ESPACIO DE MIS PALABRAS
Repaso tus pies en el vasto espacio de las palabras añaden viajes confesiones y deseos agolpan el pálpito de la calle inverosímil de no sobrecogerlos como niño imposibles sin sandalias transitando en la emoción del poema imposible no verlos cuando juegan con el alma y claro me son imprescindibles ante la necesidad de la belleza fieles fervorosos ígneos transitan las baldosas de la escala vespertina de los jazmines adonde van se entregan a la misión de andar entrar sin sospecha sin nombrarse siempre retornan al violín del alba al diario súbito del nosotros que masticamos cuando el horizonte se nos vuelve escuela incorporamos los mares como en la dialéctica las contradicciones de las probabilidades tienen respuestas para todas las horas del absurdo para borrar la tristeza lila mi poema mísero a veces como un mendrugo mientras duermen los leo seguramente porque son un libro audaz extrañamente inolvidables desde la mesa de noche de la avidez desde la sonrisa helénica de la fragancia como una ópera del romanticismo barroco sobre el ala el pulso del sueño se arquea en su arquitectura allí duermen mis ojos el aire pensado delgado del camino me es fácil recordarlos en el espacio de las palabras trepar fervorosamente al sueño perfeccionar el relámpago de los cuerpos contra cualquier espesor son claros y livianos llenos del olor del destino melódicos en la planicie del aire totales en las letras de mi voz delicados como una túnica perfecta ciertos con su fragor absoluto cuando están en marcha ascienden como una rosa en llamas entre las conversaciones desbordan sus pasos misteriosos en el espejo devoro su implacable pájaro de limonero su semblante de patria en descanso sobre los muebles los devora la existencia ésta que ha sido trazada con signos y posibilidades de canción me llaman en su resplandor incorruptible me cunden el lecho de vigilia: ayer renacieron en mis torpes noches en mis manos de jardinero junto al inmenso mapa de la conciencia desde entonces estoy ciego de luz ahora son inagotables en mi escritura dos estrellas pegadas a mi boca ansias de andar en la hondura se han vuelto unánimes en este reino ambulante de mi escritura: hacia el fondo invento lugares en donde el resplandor no los marchite en la laboriosidad tus pies puentes para leer el amanecer
Barataria, 27.IX.2012
