sábado, 15 de mayo de 2021

DIES PERENNES DE LA DESPULLA│ DÍAS PERENNES DEL DESPOJO

 

Imagen FB de Pere Bessó



DIES PERENNES DE LA DESPULLA

 

 

Per què els ocells al finestral de la còpula, fumejant en el cerç

que cau fangós del paradís. Per què les meues mans es desplomen

en el teu sexe, entre veloces i incandescents paraules, entre fils de pol•len

i carrers rosegats per les brases de fonògrafs perduts al vent.

Per què els passos perduts en el torrent groc de la fullaraca,

del sutge al voltant del fred dels matins,

dels dies perennes de la despulla amb la seua orgàsmica rialla de pregària.

de totes aquestes malalties que ens deixa un orgasme de funerals.

Sempre et recorde vestida d’alegria enmig de la fauna de la meua set.

Sempre la teu veu estesa com pluja al teulat, èbria de pell i sucre.

Sona el record com els sediments del país, els revessos de l’avenir

i els desigs precipitats en la fossa última del fèretre.

De vegades la nit és tan sols un paradís desdibuixat, un paraigües

inapel•lable, una boira de cadàvers a les golfes on cau la roba

i es consuma la negació de la llum en la seua agònica pedrera.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

DÍAS PERENNES DEL DESPOJO

 

 

Por qué los pájaros en el ventanal de la cópula, humeando en el cierzo

que cae fangoso del paraíso. Por qué mis manos se desploman

en tu sexo, entre veloces e incandescentes palabras, entre hilos de polen

y calles roídas por las brasas de fonógrafos perdidos en el viento.

Por qué los pasos perdidos en el torrente amarillo de la hojarasca,

del hollín alrededor del frío de las mañanas,

de los días perennes del despojo con su orgásmica risa de plegaria.

de todas estas dolencias que nos deja un orgasmo de funerales.

Siempre te recuerdo vestida de alegría en medio de la fauna de mi sed.

Siempre tu voz tendida como lluvia en el tejado, ebria de piel y azúcar.

Suena el recuerdo como los sedimentos del país, los reveses del porvenir

y los deseos precipitados en la fosa última del féretro.

A veces la noche es solo un paraíso desdibujado, un paraguas

inapelable, una niebla de cadáveres en el desván donde cae la ropa

y se consuma la negación de la luz en su agónica cantera.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga


ARTEFACTES DEL SEDIMENT│ ARTILUGIOS DEL SEDIMENTO

 

Imagen FB de Pere Bessó



ARTEFACTES DEL SEDIMENT

 

 

Jo ací entre aguaits abominables, urpades i dentades seques.

Al voltant un joc de paisatge agonitzant, el país decapitat

que se’ns va lentament de les mans i de l’ànima.

Una volta d’ardors apunyala la llengua, aquesta terra on creixen

cementiris clandestins i es viu en un abís perpetu.

La pau sempre ha estat una melodia de resquills, modelada

amb irrealitats i gèlides aigües, d’ocells tallats en morgues,

prohibits horitzons com una agulla de cap de vinagre que punxa a la boca.

A estones trafiquem amb la por i l’angoixa, amb les aigües

de l’infern, i la proclama de perversos batecs.

Me l’imagine impossible i buit, obstinat en el seu fecund deteriorament,

entre embolcalls i rituals i sulfúriques masses de tenebrós abisme.

En el parpelleig dels somnis el pensament alienat i els seus artefactes

sedimentats en la pedrera dels automatismes més perversos.

Amb tot, em quede a la falda de la teua campana, amb la palma de la mà

al teu sexe, sense més itinerari que aquest frec de llengües,

mentre plou en tots els racons l’espelma del lliri de la flama.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

ARTILUGIOS DEL SEDIMENTO

 

 

Yo aquí entre acechos abominables, zarpazos y dentelladas secas.

Alrededor un juego de paisaje agonizante, el país decapitado

que se nos va lentamente de las manos y del alma.

Una bóveda de ardores acuchilla la lengua, esta tierra donde crecen

cementerios clandestinos y se vive en un abismo perpetuo.

La paz siempre ha sido una melodía de esquirlas, modelada

con irrealidades y gélidas aguas, de pájaros tallados en morgues,

prohibidos horizontes como un alfiler de vinagre que punza en la boca.

A ratos traficamos con el miedo y la angustia, con las aguas

del infierno, y la proclama de perversos latidos.

Me lo imagino imposible y vacío, obstinado en su fecundo deterioro,

entre envolturas y rituales y sulfúricas masas de tenebroso abismo.

En el parpadeo de los sueños el pensamiento alienado y sus artilugios

sedimentados en la cantera de los automatismos más perversos.

Con todo me quedo en el regazo de tu campana, con la palma de la mano

sobre tu sexo, sin más itinerario que este roce de lenguas

mientras llueve en todos los rincones, la espelma del lirio de la flama.

.

Del libro: ‘Fuego de llaves invisibles’, 2021

©André Cruchaga