jueves, 2 de enero de 2020

RECOMPTE DE LA TRAVESSIA

Imagen FB de Pere Bessó





RECOMPTE DE LA TRAVESSIA




I mire el temps que se’ns va entre ardoroses ulleres i mans tremoloses. En haver-me callat poguí entendre les confessions d’aquesta veu feta de silencis i cessacions; al peu de tantes absències, els ulls veuen les pèrdues de l’ànima i aquelles estacions fosques com fantasmes a l’aguait de la nit. En la garriga de les emocions, la finestra acovardida de l’oasi, potser, la profecia de sempre: aquest viatge inconclús. I, llavors, només la idea del cosset remuntant el fullatge del coixí.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




RECUENTO DE LA TRAVESÍA




Y miro el tiempo que se nos va entre ardorosas ojeras y manos temblorosas. Al callarme pude entender las confesiones de esta voz hecha de silencios y cesaciones; al pie de tantas ausencias, los ojos ven los extravíos del alma y aquellas estaciones oscuras como fantasmas a la espera de la noche. En el breñal de las emociones, la ventana acobardada del oasis, acaso, la profecía de siempre: este viaje inconcluso. Y, entonces, solo la idea del corpiño remontando el follaje de la almohada.
.
Del libro: Precariedades, 2019
©André Cruchaga

DES DEL REMOT

Imagen FB de Pere Bessó





DES DEL REMOT




Des del més remot bram d’un laberint d’espills gastats,
els amants es dissolen, sense treva, als llocs viciats
de la nit. (Marxen nus, encara, com un arbre o llibre.)
Davant de cada despulla la tortura inintel·liigible del camí, el temple
de les vetlades tardívoles, els hiverns irremeiables, la utopia
domèstica de ser feliços, malgrat la boira de l’enderroc.
Ara sabem del barranc de les pors antigues i la brutícia
i el seu reremón: mai no hi hagué misteri.
Si de cas, una deu d’abismes que es confon en la seua afonia
amb la indigència. Des del remot, la claror derruïda.
.
POEMA D’ANDRÉ CRUCHAGA TRADUÏT EN CATALÀ PER PERE BESSÓ




DESDE LO REMOTO




Desde el más remoto bramido de un laberinto de espejos gastados,
los amantes se disuelven, sin tregua, en los lugares viciados
de la noche. (Van desnudos, todavía, como un árbol o libro.)
Ante cada despojo la tortura ininteligible del camino, el templo
de los velorios tardíos, los inviernos irremediables, la utopía
doméstica de ser felices, pese a la bruma del escombro.
Ahora sabemos del barranco de los miedos antiguos y la suciedad
y su trasmundo: nunca hubo misterio.
Si acaso, un manantial de abismos que se confunde en su afonía
con la indigencia. Desde lo remoto, la claridad derruida.
.
Del libro: Precariedades, 2019
©André Cruchaga