martes, 24 de diciembre de 2019

EXTINCIÓ DEL CONJUR

Imagen FB de Pere Bessó





EXTINCIÓ DEL CONJUR




Mossegues l’infinit com la fruita del drac de la voracitat a la deriva.
En la bromera dels núvols, el llit desfigurat dels dies
castrats en l’onatge dels més adustos ganivets.
Sempre el camí anat acaba sent el parrac del somni,
el sagnant rostre de l’esperança cobert de luxúria,
o el comiat del darrer vol amb els seus estralls de boca fermentada.
Enrunat el sostre de la campana o la còpula, la riallada
oberta del diluvi, el llampec remot de la salvació.
Tot el conjur s’extingeix a l’altra banda dels estivals descosits. .
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




EXTINCIÓN DEL CONJURO




Muerdes el infinito como la pitahaya de la voracidad a la deriva.
En el espumarajo de las nubes, la cama desfigurada de los días
castrados en el oleaje de los más adustos cuchillos.
Siempre el camino andado acaba siendo el andrajo del sueño,
el sangriento rostro de la esperanza cubierto de lujuria,
o el adiós del último vuelo con sus estragos de boca fermentada.
Derribado el techo de la campana o la cópula, la carcajada
abierta del diluvio, el relámpago remoto de la salvación.
Todo el conjuro se extingue en el otro extremo
                                                        de los estivales descosidos.
.
Del libro: Precariedades, 2019
©André Cruchaga

ABSORCIÓ

Imagen FB de Pere Bessó





ABSORCIÓ




Dos ulls es confonen damunt de la malesa del bosc. Des d’aquest lloc volen ocells lleus que en acabant, en el fil de l’alè, es perden en la humitat de les paraules. En cada cantó dels porus, el batec de sang de la son i la porta de sucre de l’oceà i la flama densa del llampec. En la llunyania criden els fèretres de la vesprada i, de cas, la destrossa en despertar de l’embriaguesa. (Cada qui fuig després com el fum amarg de les burilles. Cada qui, perpètuament deshabitat.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





ABSORCIÓN




Dos ojos se confunden sobre la maleza del bosque. Desde ese sitio vuelan pájaros leves que luego, en el hilo del respiro, se pierden en la humedad de las palabras. En cada esquina de los poros, el latido de sangre del sueño y la puerta de azúcar del océano y la llama densa del relámpago. En la lejanía gritan los féretros de la tarde y acaso, el destrozo al despertar de la embriaguez. (Cada quien huye después como el humo amargo de las colillas. Cada quien, perpetuamente deshabitado.)
.
Del libro: Precariedades, 2019
©André Cruchaga

ANDANES FALSES

Imagen FB de Pere Bessó





ANDANES FALSES




Damunt dels alts velams de la fugida, la sang totèmica
de les frustracions, i les confessions a ultrança de la pell erta.
A la llum de les geometries incandescents, el bel claustral
del fullatge i els seus insomnes paraigües.
Res ni hi ha a dir davant de la fuita d’una serp de flassades
enmig del fang, ni davant del pàl·lid vòmit dels rituals buidats
de l’hospici fosc del caos: girar els morts com somnis
enmig de les falses andanes de les depredacions.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ANDENES FALSOS




Sobre los altos velámenes de la fuga, la sangre totémica
de las frustraciones, y las confesiones a ultranza de la piel yerta.
A la luz de las geometrías incandescentes, el balido claustral
del follaje y sus insomnes paraguas.
Nada hay que decir ante la fuga de una serpiente de cobijas
en pleno fango, ni ante el pálido vómito de los rituales ahuecados
del hospicio oscuro del caos: girar los muertos como sueños
en medio de los falsos andenes de las depredaciones.

Del libro: Precariedades, 2019
©André Cruchaga