EXTINCIÓ DEL CONJUR

Imagen FB de Pere Bessó

EXTINCIÓ DEL CONJUR

Mossegues l’infinit com la fruita del drac de la voracitat a la deriva.
En la bromera dels núvols, el llit desfigurat dels dies
castrats en l’onatge dels més adustos ganivets.
Sempre el camí anat acaba sent el parrac del somni,
el sagnant rostre de l’esperança cobert de luxúria,
o el comiat del darrer vol amb els seus estralls de boca fermentada.
Enrunat el sostre de la campana o la còpula, la riallada
oberta del diluvi, el llampec remot de la salvació.
Tot el conjur s’extingeix a l’altra banda dels estivals descosits. .
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

EXTINCIÓN DEL CONJURO

Muerdes el infinito como la pitahaya de la voracidad a la deriva.
En el espumarajo de las nubes, la cama desfigurada de los días
castrados en el oleaje de los más adustos cuchillos.
Siempre el camino andado acaba siendo el andrajo del sueño,
el sangriento rostro de la esperanza cubierto de lujuria,
o el adiós del último vuelo con sus estragos de boca fermentada.
Derribado el techo de la campana o la cópula, la carcajada
abierta del diluvio, el relámpago remoto de la salvación.
Todo el conjuro se extingue en el otro extremo

                                                        de los estivales descosidos.
.
Del libro: Precariedades, 2019

©André Cruchaga