domingo, 13 de enero de 2019

MATISOS DEL PAISATGE

Imagen FB de Pere Bessó





MATISOS DEL PAISATGE




Floreix la pell, compulsiva, al costat de les flautes de les fulles que viatgen entre resurrecció i ficció anhelades. —Tremolen les mans davant de l’espill: Daphne juga a tornar-me els colors, aquests que poc a poc, propicien l’èxtasi i dissipen les ombres de l’entrecella. (El fred de l’hivern és intens com el forment o la rosa de l’aljub ancorada al paladar.) En algun punt ha madurat l’estació de l’aroma: tracte de mirar descalç i de genolls tot el desballestament i el seu cromatisme.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




MATICES DEL PAISAJE




Florece la piel, compulsiva, junto a las flautas de las hojas que viajan entre resurrección y ficción ansiadas. —Tiemblan las manos frente al espejo: Daphne juega a devolverme los colores, esos que de a poco, propician el éxtasis y disipan las sombras del entrecejo. (El frío del invierno es intenso como el trigo o la rosa del aljibe anclada en el paladar.) En algún punto ha madurado la estación del aroma: intento mirar descalzo y de rodillas, todo el desquicio y su cromatismo.
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

COS ETERN

Imagen FB de Pere Bessó





COS ETERN 




Meitat ombra. Meitat llum. És flauta la música que emergeix de l’eternitat del seu cos. Jo que patesc d’impaciències, només tracte de ser un altre comensal en retrospectiva.  Les urpes de la salivera sovint apleguen fins al coll. En aquell pubis de fermentacions consuetudinàries, les el·lipsis de l’arquitectura a punt de ser hecatombe en les meues mans.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ETERNO CUERPO




Mitad sombra. Mitad luz. Es flauta la música que emerge de la eternidad de su cuerpo. Yo que padezco de impaciencias, sólo procuro ser otro comensal en retrospectiva. Las garras del espumarajo a menudo llegan hasta el cuello. En aquel pubis de fermentaciones consuetudinarias, las elipsis de la arquitectura a punto ser hecatombe en mis manos.
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

TREN EN MARXA

Imagen FB de Pere Bessó





TREN EN MARXA




Al colp del vent, el tren en marxa cap a l’eco. Pluja i paradís s’emboliquen als meus ulls. Hi ha certa innocència quan nomene la rosa del paisatge: els somnis, subtilment cristal·lins en l’aurora al costat del mussell enfilat del sexe. (Davant de tantes mirades, he d’inventar-me un altre passatemps.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




TREN EN MARCHA




En el aletazo del viento, el tren en marcha hacia el eco. Lluvia y paraíso se enredan en mis ojos. Hay cierta inocencia cuando nombro la rosa del paisaje: los sueños, sutilmente cristalinos en la aurora junto al hocico enfilado del sexo. (Frente a tantas miradas, debo inventarme otro pasatiempo.)
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

RESSONS DEL BUIT

Imagen FB de Pere Bessó






RESSONS DEL BUIT 




Davant del miserable buit de les al·lucinacions cadascú remuga
els seus ocells engabiats.
La resta d’estridències passen a ser part de la neurosi vitalícia
que ens manté com criatures en balboteig permanent. 
Al feliç dia de la darrera fossa cap nom no és rellevant.
(Magritte cabdella la compassió dels fèretres en el seu bescoll.)


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




ECOS DE LA OQUEDAD




Ante el miserable hueco de las alucinaciones cada quien rumia
sus enjaulados pájaros.
Las demás estridencias, pasan a ser parte de la neurosis vitalicia
que nos mantiene como criaturas en permanente balbuceo.
En el feliz día de la fosa última, ningún nombre es relevante.
(Magritte ovilla la compasión de los féretros en su cerviz.)
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

AL LÍMIT DEL DESCENS

Imagen FB de Pere Bessó





AL LÍMIT DEL DESCENS




Sempre el descens ens deixa un tast agredolç. Ara ja no esperem més revelacions quan el paradís és nit en els somnambulismes. El temps assenyala, —real o imaginari— els somnis finits i la proximitat als cementiris. Descalços i nus caminem pel fil de formigues del desassossec, despullats d’ulls i taula, com enmig d’un fullatge de gàbies sinistres. Escoltem a trossets, el crit de les aspes de saliva, el festí d’agulles de cap del no-res fosc. (Ja s’esdevé improbable el respir de la roba i el riure.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




AL LÍMITE DEL DESCENSO




Siempre el descenso nos deja un sabor agridulce. Ahora ya no esperamos más revelaciones cuando el paraíso es noche en los sonambulismos. El tiempo señala, —real o imaginario— los sueños fenecidos y la proximidad a los cementerios. Descalzos y desnudos caminamos sobre el hilo de hormigas del desasosiego, despojados de ojos y mesa, como entre un follaje de jaulas siniestras. Escuchamos en pedacitos, el grito de las aspas de saliva, el festín de alfileres de la nada oscura. (Ya resulta improbable el respiro de la ropa y la risa.)


Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

BROMA DEL BUIT

Imagen FB de Pere Bessó





BROMA DEL BUIT




És densa la boira enmig de la fullaraca abatuda dels troncs visibles de l’alba morta. Buits rellisquen els peixos del cel damunt de la nit oblidada de la meua infància. Si alguna cosa ens queda, és el paladar trencat dels trens o aquell bosc de lents llenços en l’entranya. Les sèquies èbries de buits ens recorden la pluja trencada de portes i mocadors. Vingué a nosaltres, sense cap coartada, la nit i les seues paraules cremades.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ





BRUMA DEL VACÍO




Es densa la bruma en medio de la hojarasca abatida de los troncos visibles del alba muerta. Vacíos resbalan los peces del cielo sobre la noche olvidada de mi infancia. Si algo nos queda, es el paladar roto de los trenes o aquel bosque de lentos lienzos en la entraña. Las acequias ebrias de vacíos nos recuerdan la lluvia rota de puertas y pañuelos. Vino a nosotros, sin coartada alguna, la noche y sus palabras quemadas.
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

LES MANS FOREN BOCA

Imagen FB de Pere Bessó





LES MANS FOREN BOCA




Cenyides les meues mans al teu cos, fluïa el centre de l’univers. Elles eren la boca que tocava el paisatge interior dels arcans. Allà, el murmuri inesgotable i l’onatge cec del firmament. Després, posseït l’hivern, vessava la seua tempesta en els verdors dels seus límits. De pell a pell, donàvem diversos colors a la llum. Cremaven les mans, tan sols. Mentre es fonien els ocells i els espills.


Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




LAS MANOS FUERON BOCA




Ceñidas mis manos a tu cuerpo, fluía el centro del universo. Ellas eran la boca que tocaba el paisaje interior de los arcanos. Allá, el murmullo inagotable y el oleaje ciego del firmamento. Luego, poseso el invierno, derramaba su tempestad en los verdores de sus límites. De piel en piel, dábamos distintos colores a la luz. Ardían las manos, solamente. Mientras se diluían los pájaros y los espejos.
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga

FUGAÇ VEHEMÈNCIA

Imagen FB de Pere Bessó





FUGAÇ VEHEMÈNCIA




Darrere d’aquesta vehemència del goig, hi ha uns altres focs: en l’interior ens venç la fondària del miratge de les aigües, o de l’espill que és el mateix. Tot fuig o desapareix en l’eufòria del clímax i també en el desvetlament. Després és només silenci les messes i estrèpits de cendra l’esglai. (Res no és, per cert, quan descendeix el tren de la mitjanit.)

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ




FUGAZ VEHEMENCIA





Detrás de esta vehemencia del gozo, hay otros fuegos: en el interior nos vence la hondura del espejismo de las aguas, o del espejo que es lo mismo. Todo huye o desaparece en la euforia del clímax y también en el desvelo. Después es sólo silencio la mies y estrépitos de ceniza el pasmo. (Nada es, por cierto, cuando desciende el tren de la medianoche.)
.
Del libro “Paradise road”, 2019
©André Cruchaga