lunes, 31 de enero de 2022

 

Imagen FB de Pere Bessó



 

GRAMÀTICA DE LA BROMA

 

 

Des de la cripta aquest alè que ja no em pertany.

Una fúria primitiva s’apodera de la fam i de l’aire, de l’ombra

que es perd en la sorra, del reguer de badalls penjats de la nit

acompanyats d’una broma més semblant al fàstic.

Una paraula de sal fereix el meu precari somrís.

Una gramàtica confusa mossega els objectes presos del cordó

umbilical d’aquesta història farta de plomatges foscos.

Tots els dies purguem aquesta infància que perguérem sorollosament

en la travessia d’una terra inhòspita;

trontollem en les aigües furtives de la rosada gòtica de la boira.

A fora la mètrica dels espills ens revolta amb els seus fantasmes viscosos,

amb ferides més tumultuoses que un hivern ferotge.

Com una pedra, davant de mi, la llum salobre que em recorda

el brunzit de la memòria, en les engrunes de dolor entre les ungles.

Res no és estrany quan l’afonia, però, s’ha tornat un felí

d’estremides soledats, en un violí de terra.

Sota l’esmeril de les hores, només el gargall de la llenya cremada.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

..

GRAMÁTICA DE LA BRUMA

 

 

Desde la cripta esta respiración que ya no me pertenece.

Una furia primitiva se apodera del hambre y del aire, de la sombra

que se pierde en la arena, del reguero de bostezos colgados

de la noche acompañados de una bruma más parecida al hastío.

Una palabra de sal hiere mi precaria sonrisa.

Una gramática confusa muerde los objetos asidos al cordón

umbilical de esta historia harta de plumajes oscuros.

Todos los días purgamos esa infancia que perdimos ruidosamente

en la travesía de una tierra inhóspita;

trastrabillamos en las aguas furtivas del rocío gótico de la niebla.

Afuera la métrica de los espejos nos revuelca con sus fantasmas

viscosos, con heridas más tumultuosas a un invierno feroz.

Como una piedra, ante mí, la luz salobre que me recuerda,

el zumbido de la memoria, en las migajas de dolor entre las uñas.

Nada es extraño cuando la afonía, no obstante, se ha convertido

en un felino de estremecidas soledades, en un violín de tierra.

Bajo el esmeril de las horas, solo el esputo de la leña quemada.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’ 2021.2022

©André Cruchaga