lunes, 18 de octubre de 2021

NEGACIÓ DE L’AMOR │ NEGACIÓN DEL AMOR

 

Imagen Pinterest



.

NEGACIÓ DE L’AMOR

 

 

Tiembla mi país

como la voz que se quiebra

cuando quiere hablar

de amor

Ana Jimena Sánchez

 

 

Deixem de parlar perquè el dol ens tornà un desert solemne i, enmig de disfresses i fabulants, pogué més el rampell d’atrinxerar-nos en el badall o la precarietat del temps. L’amor com el país ens fou negat i deixàrem, així, de ser protagonistes del cerç. Ací hi ha una cadena que s’estèn cap el ponent com un núvol mossegant allò impredicible. Enmig de tota la sotosobra som dos cossos vençuts a punt de caure al precipici, semblant la fulla groga que es desprèn de l’arbre. O queda el despullament dels teus porus, el ventre perquè floresquen uns altres noms? —El teu nom també em recorda el camí enrunat i el fred a l’ombra de les parpelles.

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

 

 

NEGACIÓN DEL AMOR

 

 

Tiembla mi país

como la voz que se quiebra

cuando quiere hablar

de amor

Ana Jimena Sánchez

 

 

Dejamos de hablar porque el luto nos volvió un desierto solemne y, entre disfraces y fabuladores, pudo más el arrebato de atrincherarnos en el bostezo o la precariedad del tiempo. El amor como el país nos fue negado y dejamos, así, de ser protagonistas del cierzo. Aquí hay una cadena que se extiende hasta el poniente como una nube mordiendo lo impredecible. En medio de toda la zozobra somos dos cuerpos vencidos a punto de caer en el precipicio, similar a la hoja amarilla que se desprende del árbol. ¿Dónde queda la desnudez de tus poros, el vientre para que florezcan otros nombres? —Tu nombre también me recuerda el camino destruido y el frío a la sombra de los párpados.

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga


NOSALTRES JA NO SOM │ NOSOTROS YA NO SOMOS

 

Imagen Pinterest


NOSALTRES JA NO SOM

 

 

Sobre hojas blancas capturamos el instante,

revivimos las angustias, los fantasmas del ayer.

Melina Maliachi Andrade

 

 

Nosaltres ja no som, però viuen els nostres fantasmes a la vora de litorals consumits i ciutats mortes que buiden els nostres somnis. Nosaltres ja no som i, tanmateix, llostregen ombres a les golfes del fred, mentre bufa un ventet fred de la mà del no-res. Nosaltres ja no som al pati perdut de la casa, en la cançó cremada dels cossos; a la finestra arriba la veu de l’ocell tremolós del temps: al cap, tot és instant, l’espina, la posteritat, els trens en trànsit que deixen la pell als rails, el mar desarmat que et vol, la nuesa trencada per la melangia. Una llàgrima, llavors, trenca la bandera de l’aurora, i aquesta alegria que fou amb tot el seu equipatge

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït al català per PERE BESSÓ

.

 

NOSOTROS YA NO SOMOS

 

 

Sobre hojas blancas capturamos el instante,

revivimos las angustias, los fantasmas del ayer.

Melina Maliachi Andrade

 

 

Nosotros ya no somos, pero viven nuestros fantasmas a la vera de litorales consumidos y ciudades muertas que vacían nuestros sueños. Nosotros ya no somos y, sin embargo, amanecen sombras en el desván del frío, mientras sopla un vientecillo frío de la mano de la nada. Nosotros ya no somos en el patio perdido de la casa, en la canción quemada de los cuerpos; a la ventana llega la voz del pájaro tembloroso del tiempo: al cabo, todo es instante, la espina, la posteridad, los trenes en tránsito que dejan la piel en los rieles, el mar desarmado que te quiere, la desnudez rota por la melancolía. Una lágrima, entonces, rompe la bandera de la aurora, y esta alegría que fue con todo su equipaje

.

De ‘Camino disperso’, 2021

©André Cruchaga