sábado, 26 de febrero de 2022

 

Imagen André Cruchaga


ESTRALLS IMMINENTS

 

 

Sona com a nostàlgia al pit, la música del record.

En la proximitat, el fred mut dels barrots, tot allò,

que ara sona a ambigüitat: un embut és l’agafador

del torrent, les paraules a la vorera d’una carta groga d’arna,

el nus d’aromes que encara perviu en la marea de peixos

intemporals, de vegades una flor que llostreja, rompuda.

Cap a on van els bocins inservibles del niu, o l’aurora,

les ombres que, tanmateix, ens arrosseguen, aigua movedissa,

a les parpelles, inajornable en l’espill que ens mira.

Cap a on aquests estralls urgents de la mirada,

gerro d’ombres que no desfa la nit, ni la pluja de dents

sobre el desamor: vivim en l’absència, incapaços de llibertat.

Ens despulla el dol infame de la set.

A estones la barbàrie dels batecs de l’afonia, una gavina

de pedra, frega la veu de les mans, una empremta de braços,

el joc de glops de la foscor damunt de la carn del mocador.

De la veu cega de l’arc de la finestra, he de repensar les bitàcoles

estranyes de la destrucció, aquest animal histèric de les tisores.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

ESTRAGOS INMINENTES

 

 

Suena como a nostalgia en el pecho, la música del recuerdo.

En la cercanía, el frío mudo de los barrotes, todo aquello,

que ahora suena a ambigüedad: un embudo es el asidero

del torrente, las palabras al borde de una carta amarilla de polilla,

el nudo de aromas que aún pervive en la marea de peces

intemporales, a veces una flor que amanece, rota.

Hacia dónde van los pedazos inservibles del nido, o la aurora,

las sombras, que sin embargo, nos arrastran, agua movediza,

en los párpados, inaplazable en el espejo que nos mira.

Hacia dónde estos estragos apremiantes de la mirada,

jarro de sombras que no deshace la noche, ni la lluvia de dientes

sobre el desamor: vivimos en la ausencia, incapaces de libertad.

Nos despoja el luto infame de la sed.

A ratos la barbarie de los latidos de la afonía, una gaviota

de piedra, roza la voz de las manos, una huella de brazos,

el juego de tragos de la oscuridad sobre la carne del pañuelo.

De la voz ciega del arco de la ventana, debo repensar las bitácoras

extrañas de la destrucción, ese animal histérico de las tijeras.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga


UN DEIXA DE SER ELL MATEIX │ UNO DEJA DE SER UNO MISMO

 

Imagen FB de Pere Bessó


UN DEIXA DE SER ELL MATEIX

 

 

A contrallum el baf de la pols que cau en les meues temples,

el joc de la taula fosca tot desafiant els manuals de la llum.

Als litorals dispars pel llim de les alenacions,

aquesta mena de descens de les utopies: espill de sang vist

només per les estries d’un somni prescrit.

Un deixa de ser ell mateix quan el temps canvia de bolquers

o el sentiment s’ompli d’absències; en la travessia, per cert,

ens acompanya el dol, aquest consort disfressat de desitjos.

De vegades el foc se mimetitza en les paraules.

A les lectures del ros els atorgue la turgència de l’horitzó;

Als batecs que em dóna el trasbals, l’audible dels ulls,

el just discurs de la nuesa, la claredat de moviment

de l’aigua, la llavor que mai no renega de la terra.

Res no postergue a la cendra, ni tan sols les meues palpebres cansades,

ni tan sols el vestigi del vinagre als espills, ni la dansa

de l’esbufec dels mesos als angles ocults del parèntesi.

Demà sempre hi haurà al meu haver l’enigma de la fugida.

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

UNO DEJA DE SER UNO MISMO

 

 

A contraluz el vaho del polvillo que cae en mis sienes,

el juego de la mesa oscura desafiando los manuales de la luz.

En los litorales dispares por el limo de las enajenaciones,

esta suerte de descenso de las utopías: espejo de sangre visto

solo por las estrías de un sueño prescrito.

Uno deja de ser uno mismo cuando el tiempo cambia de pañales

o el sentimiento se llena de ausencias; en la travesía, por cierto,

nos acompaña el duelo, ese consorte disfrazado de deseos.

A veces el fuego se mimetiza en las palabras.

A las lecturas del rocío le otorgo la turgencia del horizonte;

a los latidos que me da el trasiego, lo audible de los ojos,

el justo discurso de la desnudez, la claridad de movimiento

del agua, la semilla que nunca reniega de la tierra.

Nada postergo a la ceniza, ni siquiera mis párpados cansados,

ni siquiera el vestigio del vinagre en los espejos, ni la danza

del resoplido de los meses en los ángulos ocultos del paréntesis.

Mañana siempre habrá en mi haber el enigma de la fuga.

.

De ‘Como quien pide luz o pide agua’, 2021.2022

©André Cruchaga