sábado, 27 de febrero de 2021

FINESTRA│ VENTANA

 

I,agen Pinterest



FINESTRA

 

 

Davant dels meus ulls, el roig de la llum en l’esquerda blanca de la pàgina.

Damunt del solc servit discorren totes les ombres, la serradura de la gespa

que entra a les butxaques d’aquest confí de parpelles.

(És com si de sobte una estella rància s’endinsara als ulls,

transcorregut el firmament de la fusta.)

Més enllà, —de l’audible i perible— la sastreria de lluernes,

i els braços que esperen abruptes escarabats,

damunt de la llosa del desvergonyiment.

En l’alt del silenci verd fosc de les cuixes, els corbs obstinats

en remembrances, i la inequívoca corda de les diademes.

En un altre temps, hauríem ofegat tots els ocells al barret

de les coníferes; ara ens toca, a gosades,

llepar l’interior de la distància,

els arcs vehements del grafit amb la seua sarbatana

                                                   de pintures al temple fosques.

Ací tot és subordinat a l’aparador de la pols…

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

VENTANA

 

 

Frente a mis ojos, el rojo de la luz en la rendija blanca de la página.

Sobre la ranura servida discurren todas las sombras, el aserrín del césped

que entra a los bolsillos de este confín de párpados.

(Es como si de pronto una astilla rancia se adentrara a los ojos,

transcurrido el firmamento de la madera.)

Más allá, —de lo audible y perecible— la sastrería de luciérnagas,

y los brazos que esperan abruptos escarabajos,

sobre la losa de la desfachatez.

En lo alto del silencio verde oscuro de los muslos, los cuervos obstinados

en remembranzas, y la inequívoca comba de las diademas.

En otro tiempo, hubiésemos ahogado todos los pájaros en el sombrero

de las coníferas; ahora nos toca, desde luego,

lamer el interior de la distancia,

los arcos vehementes del grafito con su cerbatana de témperas oscuras.

Aquí todo está subordinado al escaparate del polvo…

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

(André Cruchaga


CONVENCIONALITAT│ CONVENCIONALIDAD

 

Imagen Pinterest



CONVENCIONALITAT

 

 

Res no és tan convencional com la pròpia immolació. La mercaderia

de les indulgències i les paraules en desús en l’alteritat de la memòria.

Qui es ven entre opulència de pneumàtics gastats? Qui lloga

les seues illades a les barberies i pensa en la pudor de les tisores?

Oferesc per al futur immediat, tota la recança que em deixa

el vòmit, els relats invulnerables dels herois,

les fanfarroneries del prepuci de les ombres del darrer veler veí

dels albellons. (Em resistesc a un altre món de seguicis i al maquillatge

de les xifres macroeconòmiques, als colps baixos del sutge,

al desig vehement de posar-li brida al poema.)

En el pertret del mercat, visc sense cap artifici:

ja hi ha massa drames en la febre descabdellada del teulat.

Massa eclipsis en l’ull a la sina de primavera de l’horitzó.

Barataria, 2014

.

. Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

CONVENCIONALIDAD

 

 

Nada es tan convencional como la propia inmolación. La mercancía

de las indulgencias y las palabras en desuso en la otredad de la memoria.

¿Quién se vende entre opulencia de neumáticos gastados? ¿Quién alquila

sus ijares a las barberías y piensa en el ijillo de las tijeras?

Ofrezco para el futuro inmediato, toda la pesadumbre que me deja

el vómito, los relatos invulnerables de los héroes,

las fanfarronerías del prepucio de las sombras del último velero vecino

de las alcantarillas. (Me resisto a otro mundo de séquitos y al maquillaje

de las cifras macroeconómicas, a los golpes bajos del hollín,

al deseo vehemente de ponerle brida al poema.)

En el pertrecho del mercado, vivo sin ningún artificio:

ya hay demasiados dramas en la fiebre descabellada del tejado.

Demasiados eclipses en el ojo sobre el seno de primavera del horizonte.

Barataria, 2014

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


ABSÈNCIES│ AUSENCIAS

 

Imagen Pinterest



ABSÈNCIES

 

 

Sobtadament m’arribà tot el vendaval de les absències: la mort,

el caliu crepitant, l’ombra amb la seua guitarra de fantasmes.

M’arribà la capçana del dol amb totes les llavors moribundes.

(En el porticó del sospir, un blues),

l’ala trencada del cansament, el glaucoma al meu cos ofegat.

Cada vegada es féu tard la reixa del calendari: cresqué la indigència

i les incredulitats; cresqué la flama sobre el sostre del crit,

tinguí en bescanvi la sastreria rompuda del pit i l’improbable.

En algun lloc, dansen els ecos de la utopia. Ho sé quan ja el drama

es tornà tragèdia i en el cerç només veig l’escoriació de la meua esclerosi.

En el pelegrinatge de la boira, les meues feixugues mans de cec:

tot es féu impossible enmig d’una represa d’imants,

camine negociant amb el sutge, però tota distància

és llunyania en què es despullen els jardins i es trenca el fil del foc.

En els vestigis del gingebre, contemple la boira de la terra.

Barataria, 2014

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

AUSENCIAS

 

 

Me vino de golpe todo el vendaval de las ausencias: la muerte,

el rescoldo crepitante, la sombra con su guitarra de fantasmas.

Me vino el yagual del luto con todas las semillas moribundas.

(En el postigo del suspiro, un blues),

el ala rota del cansancio, el glaucoma en mi cuerpo ahogado.

Cada vez se hizo tarde la reja del calendario: creció la indigencia

y las incredulidades; creció la llama sobre el techo del grito,

tuve a cambio la sastrería rota del pecho y lo improbable.

En algún lugar, danzan los ecos de la utopía. Lo sé cuando ya el drama

se hizo tragedia y en el cierzo solo veo la escoriación de mi esclerosis.

En la peregrinación de la niebla, mis torpes manos de ciego:

todo se hizo imposible en medio de una represa de imanes,

camino negociando con el hollín, pero toda distancia

es lejanía en la que se despojan los jardines y se rompe el hilo del fuego.

En los vestigios del jengibre, contemplo la niebla de la tierra.

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga