sábado, 27 de febrero de 2021

ABSÈNCIES│ AUSENCIAS

 

Imagen Pinterest



ABSÈNCIES

 

 

Sobtadament m’arribà tot el vendaval de les absències: la mort,

el caliu crepitant, l’ombra amb la seua guitarra de fantasmes.

M’arribà la capçana del dol amb totes les llavors moribundes.

(En el porticó del sospir, un blues),

l’ala trencada del cansament, el glaucoma al meu cos ofegat.

Cada vegada es féu tard la reixa del calendari: cresqué la indigència

i les incredulitats; cresqué la flama sobre el sostre del crit,

tinguí en bescanvi la sastreria rompuda del pit i l’improbable.

En algun lloc, dansen els ecos de la utopia. Ho sé quan ja el drama

es tornà tragèdia i en el cerç només veig l’escoriació de la meua esclerosi.

En el pelegrinatge de la boira, les meues feixugues mans de cec:

tot es féu impossible enmig d’una represa d’imants,

camine negociant amb el sutge, però tota distància

és llunyania en què es despullen els jardins i es trenca el fil del foc.

En els vestigis del gingebre, contemple la boira de la terra.

Barataria, 2014

.

Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

 

 

AUSENCIAS

 

 

Me vino de golpe todo el vendaval de las ausencias: la muerte,

el rescoldo crepitante, la sombra con su guitarra de fantasmas.

Me vino el yagual del luto con todas las semillas moribundas.

(En el postigo del suspiro, un blues),

el ala rota del cansancio, el glaucoma en mi cuerpo ahogado.

Cada vez se hizo tarde la reja del calendario: creció la indigencia

y las incredulidades; creció la llama sobre el techo del grito,

tuve a cambio la sastrería rota del pecho y lo improbable.

En algún lugar, danzan los ecos de la utopía. Lo sé cuando ya el drama

se hizo tragedia y en el cierzo solo veo la escoriación de mi esclerosis.

En la peregrinación de la niebla, mis torpes manos de ciego:

todo se hizo imposible en medio de una represa de imanes,

camino negociando con el hollín, pero toda distancia

es lejanía en la que se despojan los jardines y se rompe el hilo del fuego.

En los vestigios del jengibre, contemplo la niebla de la tierra.

.

Del libro: ‘Primavera de arcilla’

©André Cruchaga


No hay comentarios: