lunes, 24 de octubre de 2022

ALS MEUS SOMNIS, REAL, MIG NUA│ EN MIS SUEÑOS, REAL, SEMIDESNUDA

Obra pictórica de Joan Mitchell


ALS MEUS SOMNIS, REAL, MIG NUA

 

Volver sin ti

a esos límites

a la nostalgia

ODALIS INTERIÁN

 

Alguna vegada la viu real en els meus somnis. Mig nua en l’espill del picoteig. La viu respirar en la branca desperta del meu nom junt a la pluja, inseparable al meu cos desplomat, crescuda en l’espera dels hiverns de l’esperma, olorant a aqueix temps d’incandescent penya-segat. Cada porus de le cuixes descèn com un crit entre llençols i embriaguesa. En realitat, amb tot i la pressa, sempre la viu real en la meua hipnosi: l’eco obeient fent-se sentir en les pupil•les, la set retallada pel sexe, els peixos en les mans de l’espill, la nostalgia mossegant-nos fins dels trens un astre somorgollat. Junts, la llum a la llengua, la molsa inconfusible, tocant-nos, ara (pense de biaix) el riure damunt del seu ventre, en el balancí de tendresa que inventat, tan familiar com els ocells o l’alteritat. Entre carrers i multituds, sabem que els somnis són simples utopies, un lloc per perdre-nos en la memòria, un recurs per a sobreviure davant de tantes paradoxes. Però en el fons, sempre sabérem que l’orfandat seria el nostre llençol, i, al seu torn, el llibre de vida encarnat en els seus mugrons, la proporció exacta de la seua ombra en les meues pupil•les. Hui, tot m’invita a vetlar les «despulles del festí.» Els sexes oberts, relluents, destinats a la memòria.

.

Poema d'ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

.

.

EN MIS SUEÑOS, REAL, SEMIDESNUDA

 

Volver sin ti

a esos límites

a la nostalgia

ODALIS INTERIÁN

 

Alguna vez la vi real en mis sueños. Semidesnuda en el espejo del picoteo. La vi respirar en la rama despierta de mi nombre junto a la lluvia, inseparable a mi cuerpo desplomado, crecida en la espera de los inviernos de la esperma, oliendo a ese tiempo de incandescente acantilado. Cada poro de los muslos desciende como un grito entre sábanas y embriaguez. En realidad, con todo y la prisa, siempre la vi real en mi hipnosis: el eco obediente haciéndose sentir en las pupilas, la sed cercenada por el sexo, los peces en las manos del espejo, la nostalgia mordiéndonos hasta de los trenes un astro sumergido. Juntos, la luz en la lengua, el musgo inconfundible, tocándonos, ahora (pienso de soslayo) la risa encima de su vientre, en el columpio de ternura que inventado, tan familiar como los pájaros o la otredad. Entre calles y multitudes, sabemos que los sueños son simples utopías, un lugar para perdernos en la memoria, un recurso para sobrevivir ante tantas paradojas. Pero en el fondo, siempre supimos que la orfandad sería nuestra sábana, y, a su vez, el libro de vida encarnado en sus pezones, la proporción exacta de su sombra en mis pupilas. Hoy, todo me invita a velar los «despojos del festín.» Los sexos abiertos, destinados, relucientes, destinados a la memoria.

.

Del libro: «Mi memoria se ha cansado de llover y esperarte», 2022

©André Cruchaga