MONÒLEG

Imagen FB de Pere Bessò

MONÒLEG

I els meus ulls ploren davant de les úlceres del dolor i del metall del cel.
La meua memòria sempre juga a l’encant dels desencontres.
En la dent postissa de la felicitat, els espills mai no envelleixen,
Ni tan sols en aquell monòleg de màscares mastegant gengibre,
o fent a dues boques el submarí.
Després cavalque en l’engonal aguda dels agullons,
en l’èter sencer del dia o en opioide de la meua infància actual.
Rares vegades isc il·lés de la meua consciència,
Dels acostumats funerals de l’horror que mai no acaben,
del pol·len esmicolat en el peix del sil·labari.

És clar que en la foscor descansa el cel entre escopinades,
agres de penyals i vapors.
Desconec si és Mateu, Joan, Pere, Lluc, el personatge estrany
en la meua ànima, el que espurneja en la distància,
d’aquest tròpic travessat per la follia.

A mi em sembla hostil el parrac, l’abandó i la domesticació.
És terrible quan les sabates manquen de prou fúria,
o no és a prop l’oblit, ni la teua imatge a la meua pell,
ni el vertader alleujament per a davallar a l’infern.

Quan acabarà tot el miserable, segurs que reposarà la meua butxaca.
I deixaran de roure’m les absències.
.
Poema d’ANDRÉ CRUCHAGA traduït en català per PERE BESSÓ

MONÓLOGO

Y mis ojos lloran frente a las úlceras del dolor y al metal del cielo.
Mi memoria siempre juega al encanto de los desencuentros.
En el diente postizo de la felicidad, los espejos jamás envejecen,
ni siquiera en aquel monólogo de máscaras masticando jengibre,
o haciendo a dos bocas el submarino.
Luego cabalgo en la ingle aguda de los aguijones,
en el éter entero del día o en opioide de mi infancia actual.
Raras veces salgo ileso de mi conciencia,
de los habituales funerales del horror que nunca acaban,
del polen trizado en el pez del silabario.

Claro que en la oscuridad descansa el cielo entre escupitajos,
agrios de peñascos y vapores.
Desconozco si es Mateo, Juan, Pedro, Lucas, el personaje extraño
en mi alma, el que centellea en la distancia,
de este trópico atravesado por la locura.

A mi me parece hostil el harapo, el abandono y la domesticación.
Es terrible cuando los zapatos carecen de la furia suficiente,
y no está cerca el olvido, ni la imagen tuya sobre mi piel,
ni el verdadero alivio para descender al infierno.

Cuando acabe todo lo miserable, seguro reposará mi bolsillo.
Y dejarán de roerme las ausencias.
.
Del libro “Vallejo dream”, 2019

©André Cruchaga